Com a pintor, i també en l’obra literària, intentà una mesurada adaptació del romanticisme (Poesías, 1853). Al seu Tratado de Paisaje (1862), acceptà l’observació fidel de la natura dels francesos temperada pel rigorisme flamenc, aspirant a crear un paisatgisme nacional, hereu de La antigua escuela de pintura española (1886-87). El 1879 elevà a la Diputació Balear una memòria sobre la situació del Teatre Principal de Palma. Fou secretari de l’Acadèmia de Belles Arts de Balears. Exercí, al “Museo Balear”, una crítica teatral, musical i plàstica de caràcter eclèctic. Dirigí el diari carlí “La Almudaina” (1869) i deixà inèdits diversos drames, com ara La solución i La gitana.