General de l’orde dominicà (1756-77) i cardenal. Fill de Joan Antoni de Boixadors i de Pinós, comte de Savallà i de Peralada. Provenia de família aristocràtica lligada a la casa d’Àustria.
Cursà estudis de filosofia i teologia a Barcelona i de dret a Lovaina. Després de servir un quant temps a l’armada austríaca, la qual cosa el dugué a formar part del consell àulic de Carles VI, entrà a l’orde dels predicadors, on fou provincial (1746) i mestre general (1756), i finalment Pius VI l’elevà al cardenalat (1775). En el si de l’orde renovà i impulsà la filosofia tomista. Tomista convençut, la seva carta De renovanda et defendenda doctrina sancti Thomae (1757) tingué una gran repercussió en els estudis dominicans.
La seva producció poètica, en català i castellà, és obra de joventut. Intervingué en diversos debats poètics amb altres nobles barcelonins lletraferits (1721), i escriví un Soliloqui d’Eneas, de tècniques barroques i d’influència calderoniana. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1729).