Basada en fets reals, la vida atribolada de Joana E. serveix per a destapar les misèries i simulacions de la societat mallorquina abans i després de la guerra. Joana, filla contemplada dels Batllori, viu els seus primers vint anys amb absoluta dolcesa al costat d’uns pares liberals i en contacte amb el nucli intel·lectual mallorquí. Un cop morts els pares, només pot escapar de l’opressió de ser una expòsita acceptant el matrimoni amb el doctor Lliborra, trenta anys més gran. Però Joana descobreix l’amor amb Miquel Torelló, l’advocat del marit, de qui té un fill a qui no pot donar el seu nom. El marit, amb els nous temps ja un declarat falangista, l’obliga a la farsa social després de la mort de Miquel. L’ombra de l’herència la persegueix, fins que es queda viuda i aconsegueix fer-se una vida pròpia i pujar el fill. Joana supera el darrer revés de la seva vida amb humor i sarcasme. L’única sortida legal per a salvar el patrimoni és casant-se amb el fill, de qui, sobre els papers, només és padrina de fonts. La seva representació a la seu és la seva venjança. Personatge fort i decidit, Joana E. és una dona de quaranta-vuit anys amb una existència turbulenta. A uns anys d’infantesa i adolescència privilegiades i un futur brillant, segueixen el desencís de la pròpia identitat, un matrimoni de conveniència que evidenciarà els abusos de l’Espanya vencedora i una maduresa combati-va de reafirmació personal. Presentada com a document verídic, el to de la novel·la n’és l’aspecte més important. La biografia és explicada en la veu de la seva protagonista, al ritme d’una discursivitat femenina heretada de la literatura fulletonesca amb totes les possibilitats de la comèdia i el melodrama, trets nous en la trajectòria de l’autora. Joana E. s’emmiralla en la figura de la seva novel·la preferida, Jane Eyre. L’obra homenatja, a més, les autores Virginia Woolf i Víctor Català. S’ha de destacar la utilització del temps narratiu i del temps cronològic. A través d’onze capítols, hom assisteix a una fragmentada escena de preparació a la pantomima del matrimoni d’una dona madura amb un jove de vint anys. El monòleg que encapçala cadascun dels capítols amb referència als petits detalls de la cerimònia dona pas a l’evocació de tota una vida plena de contradiccions. Aquesta estructura dual és un tret característic i assenyalat de la narrativa oliveriana. Premi Prudenci Bertrana 1991, ha estat traduïda a l’italià (Torí 1996).
Bibliografia
- McNerney, K. (1990)
- Nadal, M. (1992).