Desenvolupament enciclopèdic
Narra la vida del campaner de l’església de Santa Maria de Girona, fanàtic de la moral i de la religió, per bé que insociable, esclau dels propis instints i incapaç de créixer intel·lectualment. En la línia de la narrativa modernista, encetada poc abans per Raimon Casellas o Víctor Català, Josafat presenta un personatge incapaç d’individuar-se i de dominar el seu destí, atrapat en una xarxa de condicionants provinents del món que l’envolta. Reclòs en la torre de l’església nun espai que esdevé simbòlic—, resta immergit en l’enterboliment mental dins d’aquest àmbit de silenci i de mort. Protegit en el seu observatori, viu aterrit per la por del càstig diví i somia una sexualitat lliure relacionada amb la seva vida rural anterior i amb Pepona, a qui renuncià per assolir un estatus eclesiàstic. És a través de Pepona que el protagonista coneix Fineta, una prostituta maníaca i sadomasoquista. L’eix de l’acció de l’obra se centra en la relació eròtica i sacrílega entre↑Josafat i Fineta, propera al mite de la bella i la bèstia. Condicionat pel terror de ser descobert, perdre el seu refugi i haver d’enfrontar-se a la vida exterior, el protagonista transfereix la seva culpa a la dona i a la fi l’elimina, rere macabres escenes. Finalment, fa desaparèixer el cadàver llançant-lo per la finestra sota una pluja de connotacions purificadores. Josafat resol així el seu conflicte, incapaç d’esdevenir home malgrat la força física, que no ha pogut impedir el domini de Fineta. En alliberar-se del desig sexual, Josafat es vol alliberar també d’ell mateix tot transformant la força incontrolada de la seva raó en una primitiva melodia de flauta, la qual insinua el paper de l’art com a font de salvació. El valor simbòlic dels personatges —Pepona / Vida, Fineta / Mort, Josafat / força despersonalitzadade la Natura— s’aguditza amb el paper repressor de la religió i de l’espai sagrat. L’alternança entre el procés de seducció de Fineta, els dubtes de Josafat i el seu sentit de culpa evidencia la subtilitat psicològica de la novel·la. La novetat que aporta a la narrativa rau en el fet que l’home deixa de ser un ésser estàtic per a esdevenir variable, en relació amb l’entorn. El llenguatge, no pròpiament impressionista, ni amb trets característics del decadentisme, cerca la suggestió mitjançant una forta càrrega d’imatges i metàfores. Hi predomina una focalització narrativa interna —variable d’un personatge a l’altre—, alternada amb una presència externa del narrador. Confon veu narrativa i personatge i aconsegueix la implicació del lector. El significat últim sorgeix d’una superposició de plans que enfronten el personatge a la Vida i a la Mort, únic sentit de qualsevol existència humana. El 1905 Bertrana presentà la novel·la al certamen de la Festa de la Bellesa de Palafrugell, on rebé la consideració del jurat, tot i no aconseguir el primer premi i provocar un fort escàndol per la presència d’elements vistos com a immorals. La polèmica no n’impedí la publicació a Palafrugell el 1906, ni la reedició, el 1907, a Barcelona.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Castellanos, J. (19862), vol. 8, p. 507-508
- Castellanos, J. (20011), p. 7-56
- Farrés, P. (1985)
- Julià i Capdevila, Ll. (1986)
- Sullà, E. (1971), p. 5-15
- Yates, A. (1975), p. 66-68.