Carmelità d’identificació dubtosa, residí als convents de Barcelona i de Reus i fou dues vegades provincial del seu orde a Catalunya.
És autor de dos sermons en català inèdits relacionats amb les revoltes de 1641-42 i d’un sermó politicoreligiós publicat a Barcelona el 1641, de to patriòtic i amb nombroses referències bíbliques, que té com a eix central la legitimació religiosa de la causa catalana i del seu acostament a Lluís el Just, amb crítiques al comte duc d’Olivares i a l’ambició curialesca de l’aristocràcia catalana. També és autor de les obres Historia de la vida y excelencias de la Virgen María (1688) i Epítome... de las reliquias de los Mártires de Vilasar (1715).
Bibliografia
- González, R. (1984): “Los predicadores y la revuelta catalana de 1640. Estudio de dos sermones”, dins Primer Congrés d’Història Moderna de Catalunya. Barcelona, Universitat de Barcelona, vol. II, p. 435-443.
- Serra i Puig, E. (ed.) (1995): Escrits polítics del segle XVII. Tom II. Secrets Públics, de Gaspar Sala, i altres textos. Vic, Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives / Eumo.
- Terrón Vasco, C. (1998): “La visión de Francia durante la Guerra dels Segadors a través de sermones catalanes”. Pedralbes, 18/II, p. 383-389.