Josep Ferrater i Móra

(Barcelona, Barcelonès, 1912 — Barcelona, Barcelonès, 1991)

Filòsof i assagista.

Vida i obra

Estudià filosofia a la Universitat de Barcelona. Exiliat el 1939, s’instal·là a Cuba i hi donà cursos. Hi rebé l’encàrrec de redactar un Diccionario de filosofía, que després es publicà a Mèxic el 1941, i ha estat molt reeditat. Del 1941 al 1947 ensenyà filosofia a la universitat de Santiago de Xile (1941-46). En aquest país feu també una anàlisi del pensament castellà que es reflectí en les obres Unamuno, bosquejo de una filosofía (1944) i Variaciones sobre el espíritu (1945). També hi va escriure Lesformes de la vida catalana (1944, premi d’assaig Concepció Rabell 1943), obra en la qual fa una interpretació dels aspectes fonamentals de la idiosincràsia catalana. En la mateixa línia cal entendre les obres España y Europa (1942), Cuestiones españolas (1945), El llibre del sentit (1948), i Tres mundos: Cataluña, España, Europa (1963). En aquesta etapa col·laborà assíduament a la revista “Germanor”, publicada pels catalans residents a Xile. El 1949 s’establí als EUA , on ensenyà filosofia i espanyol al Bryn Maur College de Pennsilvània, i després, també a altres universitats nord-americanes. Rebé el mestratge de Joaquim Xirau i la influència d’Ortega y Gasset, Zubiri i també Sartre. De formació metafísica i probablement influït pel clima de destrucció, catàstrofe i dispersió que li calgué viure, reflexionà sobre temes existencials, la ironia, i, sobretot, la mort: El sentido de la muerte (1947), La ironía, la muerte y la admiración (1952). Temptat per molts temes i en una constant evolució, tanmateix, l’actitud filosòfica que el defineix més bé és l’integracionisme. Ferrater fa del coneixement i el diàleg entre diferents filosofies un dels trets essencials de la seva investigació: El ser y la muerte. Bosquejo de una filosofía integracionista (1962), El ser y el sentido (1967, des del 1986 Fundamentos de filosofía) i De la materia a la razón (1979). Sense voler estructurar un sistema filosòfic, desenvolupà i exposà un estil de pensar no dogmàtic per al qual les formes conceptuals extremes de la tradició filosòfica constitueixen un marc on cal situar els problemes. La influència de la filosofia anglosaxona el feu interessar per la lògica matemàtica i la filosofia del llenguatge: Lógica matemática, en col·laboració amb H. Leblanc (1955), ¿Qué es la lógica? (1957), Els mots i els homes (1970), Indagaciones sobre el lenguaje (1970). Des d’una perspectiva semblant abordà altres temes, com és palès a Ética aplicada (1983), en col·laboració amb la seva muller, Priscil·la Colon. Erudit de la història de la filosofia, hi dedicà, entre d’altres, Cuatro visiones de la historia universal (1945) i La filosofia en el món d’avui (1965), obra de la qual hi havia ja una versió anglesa, publicada a Nova York el 1960. Filòsof prolífic, cal remarcar el seus estudis Ortega y Gasset (1956, molt reeditat), El hombre en la encrucijada (1952; des del 1972, Las crisis humanas), i una gran obra de divulgació, La filosofia en el món d’avui, ètica aplicada (1981) i Cine sin filosofías (1974). En els darrers anys de la seva vida conreà la ficció narrativa. Publicà les novel·les Claudia, mi Claudia (1982), Hecho en Corona (1986), El juego de la verdad (1988) i Regreso del infierno (1989). Cal subratllar també el volum de narracions Voltaire en Nueva York (1985). L’any 1988 aparegué l’epistolari amb Joan Oliver, Joc de cartes. Epistolari 1948-1984, que mostra la vivència de l’exili i la relació d’amistat entre tots dos. L’any 1985 obtingué el premi Príncipe de Asturias.

Bibliografia
  1. Ponsatí i Murlà, O. (2005).
Vegeu bibliografia