Format al seminari de Vic i a Roma, estigué en relació amb el Cercle Literari de Vic, que promogué la creació, duta a terme pel bisbe Josep Morgades, del Museu Episcopal, i, ordenat de sacerdot (1896), el 1898 en fou nomenat conservador. Amb la documentació de les peces anà consolidant uns bons coneixements en els campsde l’arqueologia, l’art i la història, i la publicació de Nocions d’arqueologia sagrada catalana (1902) fou l’inici d’una projecció professional que gradualment li obrí les portes de moltes revistes especialitzades i divulgatives, en què col·laborà regularment, i d’institucions com l’Institut d’Estudis Catalans, entre d’altres. Publicà nombroses monografies, entre les quals cal esmentar les que tracten de pintura medieval (Els trescentistes, 1924; El pintor Lluís Borrassà, 1925; i Els primitius, 1927), però restà inèdita l’obra en què havia reunit els millors resultats de les seves recerques, L’arqueologia litúrgica de la província eclesiàstica tarraconense, distingida amb el premi Martorell el 1917. D’interès per a la història literària són Una antiga traducció catalana dels quatre evangelis (1910) i el Catàleg dels manuscrits del Museu Episcopal de Vic (1934). El 1929 presidí els Jocs Florals de Barcelona, en els quals li havien estat premiades diverses monografies de les seves especialitats (1897, 1898 i 1904).