Vida i obra
Estudià lletres i arquitectura. De jove, intervingué en el món de la política i la cultura des de la seva militància en els cercles catalanistes i col·laborà a La Renaixença, amb articles en què formulà una ideologia capaç de superar el nacionalisme historicista, i a “Pèl & Ploma”, on publicà els primers poemes. El 1901 feu una llarga estada de convalescència a la Figuera, una masia del Pla de la Calma, al Montseny, que el posà en contacte amb Joan Maragall, amb qui establí una ferma amistat. N’és una prova el pròleg que aquest li feu a l’únic recull que publicà, El cançoner (1905), en què reelabora, des d’una poètica vagament espontaneista, temes i motius propis de la poesia tradicional. Després d’una estada de formació a Itàlia, en què tractà Adolfo Venturi, Benedetto Croce, Raina, Giovanni Papini, Giosuè Carducci i Gabrielle D’Annunzio, i a Madrid, en què contactà amb la Institución Libre de Enseñanza, retornà a Catalunya, on, del 1905 al 1910, desenvolupà, sota la direcció d’Enric Prat de la Riba, una extensa tasca d’organitzador i d’impulsor cultural, alhora que exercí com a professor auxiliar a la càtedra d’història de l’art de l’Escola d’Arquitectura i als Estudis Universitaris Catalans. Fou nomenat vocal de la Junta de Museus, des d’on recuperà i donà a conèixer obres romàniques i gòtiques disperses, participà en l’organització del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) i de la V Exposició Internacional de Belles Arts (1907). també tingué un paper determinant en la creació de l’IEC (1907), i n’esdevingué el primer secretari, càrrec des del qual impulsà l’adquisició del fons bibliogràfic de Marià Aguiló, nucli de la futura BC. També edità textos de Ramon Llull (Libre de Santa Maria, 1905) i de Jacint Verdaguer (Colom, seguit de Tenerife, 1907). El 1910, coincidint amb la crisi del modernisme i condicionat per raons d’ordre personal, abandonà definitivament Catalunya i acceptà d’incorporar-se, a Roma, com a secretari de l’Escuela Española para Estudios Arqueológicos e Históricos. El 1913 es traslladà a Toronto, on es dedicà al negoci de les construccions i a l’exercici de l’arquitectura. Hi enllestí Historia del arte. El arte a través de la historia (1914-16), feina que alternà amb la docència d’uns cursos d’història de l’art a la universitat d’aquesta ciutat canadenca. El 1922 marxà als Estats Units: fou professor al Pamona College de Claremont, Califòrnia, i posteriorment a la Universitat de l’Institut d’Art de Chicago. Compaginà aquestes tasques amb la redacció d’una Historia del mundo (1926-30). Des de l’Amèrica del Nord col·laborà esporàdicament en la premsa catalana amb articles a “Gaseta de les Belles Arts” i a “L’Opinió”, i edità dos llibres on barreja records personals i consideracions crítiques de caràcter memorialístic: El meu don Joan Maragall (1927), reelaboració de dos llargs articles que havia dedicat al poeta després de la seva mort, i Mi don Francisco Giner (1906-1910) (1927). Proclamada la Segona República, residí un quant temps a Madrid, on publicà el primer volum de la monumental síntesi històrica Summa artis (1931), de la qual redactà fins al volum XVI (1957), tot i que continuà dirigint-la fins a la mort. El 1935 anà a viure a Ginebra, des d’on inicià una esporàdica col·laboració a La Vanguardia. El 1939 preparà el llibre Les pintures romàniques a Catalunya, que li encomanà Francesc Cambó. A la dècada dels quaranta dirigí els tretze volums de l’edició en castellà de la Historia universal de la literatura, de Santiago Prampolini (1942), publicà una segona edició ampliada d’El cançoner (1947), i col·laborà a “Full Català” i a “Quaderns de l’Exili”, de Mèxic, amb uns articles autobiogràfics que havien de formar part d’un llibre de memòries (Retalls de vida), que no s’arribà a publicar. Tot i que la seva expatriació no fou total, ja que realitzà breus i sovint polèmiques visites a Barcelona, visqué els darrers anys a Suïssa com a assessor cultural de la Societat de Nacions per a temes culturals. Alguns dels seus escrits foren aplegats a Obra catalana (1963), La lluita per la cultura (1968), i Política i cultura (1990).
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Blasco i Bardas, A.M. (1992)
- Castellanos, J. (1978)
- Castellanos, J. (1990), p. 41-43
- Castellanos, J. (1998), p. 186-243
- Jardí, E. (1966), p. 19-74
- Molas Batllori, J. (1975), p. 56-60
- Pérez-Bastardas, A. (2003)
- Pla, J. (1968), p. 181-355.