L’alegria que passa

Obra de teatre de Santiago Rusiñol publicada el 1898.

Desenvolupament enciclopèdic

Inscrita en la línia simbolista de Rusiñol, recrea un dels seus temes recurrents: el divorci irreversible i programàtic entre l’individu a la recerca de l’ideal i la societat materialista que el margina. Tot i això, l’efectiva combinació en l’obra d’elements de la modernitat simbolista amb elements de connexió amb la tradició dramàtica catalana —com el costumisme, l’humor o el pintoresquisme— permeté que l’obra s’erigís en un model de regeneració per a l’escena catalana. Amb música d’Enric Morera, L’alegria que passa és una obra lírica amb voluntat de contribuir a la construcció d’un teatre líric català combatiu contra l’èxit a Catalunya de la sarsuela en castellà. L’acció de l’obra (d’un sol acte) transcorre en una tarda i s’emmarca en un poble de carretera dominat pel tedi, on arriben uns artistes de circ (el Clown, Cop-de-Puny i↑Zaira), que trasbalsen la monotonia imperant. L’oposició entre els habitants del poble —representants de la prosa— i els artistes —representants de la poesia— s’enriqueix i perd maniqueisme amb la relació entre Zaira i Joanet (el vilatà conscient) i el contrast que s’estableix entre els seus respectius mons i desigs a partir del moment en què entren en contacte. Després de l’actuació dels saltimbanquis, el poble es nega a pagar-los i esclata el conflicte que porta a una ruptura insalvable. Els artistes marxen i el poble, rebutjant-los, es troba voluntàriament sense la possibilitat del consol de l’art i la poesia. L’obra fou publicada per la Tipografia de L’Avenç abans de l’estrena, al gener del 1899, al Teatre Líric de Barcelona per la companyia del Teatre Íntim. Al gener del 1901 obrí la primera temporada del Teatre Líric Català i aquell mateix any es representà a Barcelona en versió italiana (d’Alfredo Sainati) i castellana (de Rusiñol), i a París, en traducció francesa de Màrius André. El 1902 entrà als circuits pròpiament comercials i, amb gran èxit de públic, es convertí en una obra clàssica del repertori català, motiu pel qual s’han fet nombroses reedicions del text.

Bibliografia
  1. Bosch i Bosch, R. (2001), p. 7-24
  2. Casacuberta, M. (1992), p. 7-50
  3. Casacuberta, M. (19971), p. 257-274
  4. Cortès i Mir, F. (2001), p. 29-35
  5. Muñoz i Lloret, T. (1991), p. 5-29.
Vegeu bibliografia