Representa el retorn al mite d’Andratx com a mitificació de l’experiència de maduresa de l’escriptor i de retrobament amb ell mateix després d’haver viscut una etapa de grans viatges per Àsia, Àfrica i Amèrica del Nord. L’argument focalitza la trobada de quatre generacions de Taltavull en el casal familiar durant el sopar de Nadal. Comença el capvespre de la vigília de Nadal i s’acaba a l’alba de l’endemà i marca un espai exterior que va de la inclemència a la serenor i que en part es contraposa i en part metaforitza l’espai interior de la casa presidit per la llar. La fosca de la nit afavoreix la introspecció i aquesta porta a la llum de la revelació. La sòlida estructura social de la família facilita la relació dels personatges i permet a l’autor d’integrar en el relat personatges de diferents edats, ideologies i coneixements. El tema central gira entorn de la confiança que, per damunt de totes les malvestats, té l’autor en l’ésser humà, que projecta dins el cicle etern del pas del temps: la roda que roda, signe de la renovació eterna que regeix el pas de les estacions, amb la celebració del solstici d’hivern en la festa del Nadal. Un objectiu que es desprèn de les històries, els pensaments, els records, els desigs i les insatisfaccions sobre els quals dialoguen o es capfiquen els diversos Taltavull i a través dels quals es pot percebre el que ha estat o no la seva vida. Tot plegat distribuït en períodes limitats pel ritme successiu dels plats primer i del brindis i el ball després.
Novel·la coral que porta a l’exultació de la persona humana, vista des de diverses òptiques i registres i situada dins un procés de transformació que se simbolitza en la imatge del foc, segons definició d’Heràclit. De tots els personatges només Bernat Taltavull es transforma a través de les històries que el retraten com el més complex i més sòlid. Sap tant d’ell com del món, té una memòria prodigiosa (d’aquí que li diguin el savi), és capaç d’enfrontar-se a tota mena d’immobilisme irracional per anar endavant sempre d’acord amb el ritme cíclic de la natura, i, així, harmonitza experiència i coneixement, raó i instint, acció i contemplació, domini de la matèria i gaudi de l’esperit. La vinculació del destí de l’home a l’eterna rotació del rellotge universal és, amb un important deute al pensament de Nietzsche, el motiu que resumeix el sentit filosòfic de la novel·la. És la roda que roda, com el cicle de l’any, i que s’evidencia en el sopar de retrobament la nit màgica del solstici d’hivern, talment un ritual.
Li fou atorgat el premi Sant Jordi (1986), el Crexells (1986) i el premi literatura catalana de la Generalitat (1986).