Una endreça «A madamo Mistral», en occità i en la mateixa estrofa que la Mirèio mistraliana, identifica l’autor com un «romeu» en camí «vers la pàtria de la divina poesia», portador d’un «reliquiari» que estotja la memòria lírica d’una joventut agitada. Segueixen, a manera de suites, tresseccions que evoquen episodis successius de labiografia del poeta. La primera, “Morta” (coneguda en part des del 1874, en què fou premiada als Jocs Florals de Barcelona), un aplec de 41 poemes escrits a propòsit del traspàs de l’estimada, és testimoni del dolor i la desolació continguts del poeta; la segona, “Spleen”, amb 14 poemes, revela l’estranyament i fastig a què, com a conseqüència, sucumbeix, i, finalment, “Primavera”, amb 33, celebra la represa vital (i literària: cal comparar XXXIII amb Bécquer, rima IV, al fons: «Mientras haya en el mundo primavera, / ¡habrá poesía!») proporcionada per la irrupció d’un nou amor. En conjunt, el llibre, atent a alguns elements característics del repertori temàtic del modern (l’spleen, l’exigüitat del llibre enfront de la vida), assumeix l’ascendent del lirisme de Heine i Bécquer, aleshores a la moda: ultra els ecos concrets (Joaquim Molas indicà la presència de la rima XVI de Bécquer en el poema XIV de “Primavera”), l’estratègia expressiva de la naturalitat i la senzillesa, la dicció conversacional, la fragmentaritat (el poema com a fragment desprès del poema llarg en què es clou la vida del poeta, el llibre ofert com a col·lecció de fragments), la variació sobre un repertori restringit de motius, l’exposició sentimental, la revelació d’una vida jove però intensa. El volum meresqué una acollida molt favorable: se n’ocuparen els crítics J. Sardà i M. de la Revilla; F. Alió en musicà el poema XXIX de “Primavera”. En l’horitzó intel·lectual que perfilà l’impacte del positivisme, Lo reliquiari, al costat de, per exemple, els primers llibres d’A. Mestres (Avant, 1875; Microcosmos, 1876), contribuí a marcar un nou tombant en la poesia catalana, a cavall de la militància realista, i progressista, i la depuració intimista, que rectificava l’historicisme i la declamació romàntics. Fou reeditat el 1882 i el 1899.