Estructura de l'obra
És considerat el text més clarament renaixentista de la literatura catalana, tant per l’ús d’una forma literària clàssica com per l’esperit del seu autor (historiografia humanística). Dedicat al comte d’Aitona, Francesc de Montcada i de Cardona, està escrit en forma de diàleg i dividit en sis col·loquis pluritemàtics coherentment articulats gràcies a la unitat i consistència de la trama de ficció.
Molt més enllà del que sembla oferir el títol, el marc d’aquesta obra, ultrapassa l’àmbit local i tracta d’aspectes dels Països Catalans, de la Corona d’Aragó, de la monarquia hispànica i del context europeu de l’època.
En l'obra, tres interlocutors que passegen per Tortosa informen de les novetats urbanístiques, expliquen anècdotes personals i, sobretot, reflexionen sobre qüestions candents de la realitat lingüística, política, eclesiàstica i social coetània. Els tres personatges de ficció són Lúcio (o Líbio en una altra tradició manuscrita), un cavaller tortosí culte i cosmopolita; Fàbio, un ciutadà honrat tortosí més conformista i conservador, i Don Pedro, un cavaller valencià.
En Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, Despuig reflexiona sobre cinc temes bàsics: les qüestions politicolingüístiques es tracten als col·loquis primer, segon, quart i cinquè i se centren en la defensa de la unitat de la llengua catalana en tots els territoris on es parla, la vinculació entre llengua i pàtria, l’alarma sobre la desnacionalització que comporta la introducció del castellà en l’àmbit català i la defensa d’una Espanya integrada per realitats nacionals i culturals diferenciades enfront de l’apropiació del concepte d’Espanya per part de la historiografia castellana.
Les qüestions eclesiàstiques ocupen bona part del primer col·loqui i, en la línia d’Erasme, se centren en la crítica de la política bèl·lica dels Estats Pontificis, i en la confluència de poder temporal i espiritual en mans del pontífex, tracten els conflictes recents entre les jurisdiccions civil i eclesiàstica i qüestionen la creença en miracles i en relíquies.
L’anàlisi de diversos conflictes entre estaments socials té una incidència menor, apareix disseminada en els col·loquis primer, tercer i quart, i se centra en les relacions entre nobles i mercaders i entre nobles i ciutadans honrats.
L’interès per la civilització clàssica i pels vestigis que hi ha a la ciutat apareix esporàdicament en el col·loqui quart; tot i que no es pot qualificar l’autor d’humanista, Despuig considera que els vestigis clàssics que duen el nom de Tortosa són patrimoni col·lectiu i els hauria de conservar el Consell Municipal.
Finalment, el col·loqui sisè és dedicat gairebé exclusivament als recursos de les terres de l’Ebre i als seus projectes de futur per millorar-ne l’explotació i desenvolupar econòmicament la zona.
Despuig demostra ser un excel·lent escriptor en la creació d’una ficció de conversa (que situa el 1557) entre tres personatges perfectament caracteritzats i funcionals, i en la disposició de la trama, la qual atreu els temes de conversa, i també és molt hàbil en la combinació de diferents models de diàleg propis del seu temps, més oberts o més dogmàtics, en funció dels seus interessos ideològics; encerta també amb l’estil i el to, àgil i propi d’una conversa informal. En alguns aspectes de crítica religiosa i eclesiàstica és evident l’ascendent dels diàlegs de l’erasmista secretari de l’emperador Carles, Alfonso de Valdés; en altres aspectes, la petja de Vives hi ha estat també advertida.
L’obra es conserva avui sencera en un únic manuscrit del segle XVIII, a banda de fragments transcrits al principi del XVII per Jeroni Pujades.
El manuscrit té la forma pròpia d’un text preparat per anar a impremta, amb una dedicatòria de l’autor (amb un estil retòric molt divers del cos del diàleg) al comte d’Aitona, Francesc de Montcada i de Cardona, i dos poemes llatins, de Jaume Vidal i de Pere Cerdà. Malgrat l’esment que es fa en aquests textos llatins de l’interès del municipi de Tortosa a veure impresa l’obra, aquesta no arribà a les premses.
Los col·loquis i la historiografia
Tot i que es desconeix on s'educà —potser al País Valencià—, es creu que segurament rebé una educació cortesana, atès que la seva obra revela un bon pòsit de lectures clàssiques i el coneixement profund i crític de la historiografia catalana i hispànica.
Les referències a l’antiguitat clàssica, l’ús d’autors grecollatins i la descripció entusiasta de les restes de tan prestigiosa civilització són constants al llarg del text. Però lluny de ser un erudit antiquari o un historiador, Despuig apareix en aquesta obra com un autor compromès amb el seu temps, que analitza les dades del seu entorn, en fa crítica i llança propostes de millora en la línia de l’home renaixentista: compromís amb la realitat historicopolítica, lingüística i espiritual de la seva època, i voluntat de reformar la societat del seu temps en benefici de les condicions de vida terrenal dels homes. Amb tot, defensa ferventment el seu estament social, l’aristocràcia, a la qual pertanyia de feia poc.
Despuig, doncs, tracta d’un conjunt de conflictes coetanis amb la intenció d’incidir en el present, defensar reformes socials i polítiques, criticar argumentacions formulades recentment i denunciar abusos del moment. Com bona part dels diàlegs doxogràfics del període de plenitud del Renaixement, Los col·loquis tenen un cert to assagístic: s’hi argumenten diverses opinions, però no hi ha la intenció d’aprofundir, de ser sistemàtic i exhaustiu, o d’establir veritats inapel·lables. Això permet replantejar la vinculació usual de l’obra a la historiografia: Despuig és més un literat i un polític que no pas un historiador, utilitza la història com un instrument al servei de la crítica i la reforma de la societat, per tal de contradir els seus coetanis, fer versemblant una reforma, criticar una actuació del bisbe, els procuradors o la Generalitat.
Si s’analitza l’argument històric que ocupa més pàgines de Los col·loquis, la guerra que enfrontà la Generalitat de Catalunya amb Joan II (al col·loqui cinquè), ja de bon començament l’autor adverteix que no descriurà fil per randa tot l’entramat bèl·lic: «jo us vull desenganyar que no tractaré de tot lo discurs de la guerra perquè seria un procés infinit y molt pesat y també perquè està ja escrita per Lucio Marineo y per don Hieroni Sans, abat de Benifasà, y per altres, y així seria treball infructuós». La primera intenció és polemitzar amb historiadors coetanis, perquè «puix no han duptat malèvolos de escríurer contant descomediments, han escrit en ofensa de la nació cathalana y tan públicament se consent y va per totes parts lo que han escrit, no és mal ans és molt bé y cosa necessària qu.escrigua també la defensa, puix pot ser bona y seria falta molt gran, al parer meu, que de escriure se dexàs».
Despuig vol fer “la defensa”, vol donar «lo descàrrech [...] que en assò se pot donar [...] a esta nació», però a través de la defensa vehicula tota una teoria política que no està relacionada amb el passat, sinó que pretén ser de gran utilitat per als seus coetanis. La interpretació que Luca Marineo feu del conflicte bèl·lic en De rebus Hispaniae memorabilibus opus (1530) representa la versió oficial dels fets. L’autor vol contrarestar la càrrega ideològica d’un text que vint-i-cinc anys abans sortí de la cort imperial –Marineo era cronista de Carles V– i que, convenientment difós en versions llatina i castellana, establí des d’una òptica molt concreta quina era la conducta general dels catalans i a través de quin model es relacionaven amb el seu sobirà.
La interpretació de Marineo també porta implícita la defensa d’un model de monarca absolut obertament contrari al pactisme català. Una bona part del discurs de Despuig entorn de la guerra contra Joan II és una rèplica contundent a aquesta interpretació, és a dir, una defensa a ultrança del pactisme, de l’acord necessari entre el país i el seu monarca. L’autor recorda la Capitulació de Vilafranca del 1461 i creu que el fet que Joan II prescindís d’aquests acords i trenqués el pacte, és motiu suficient per fer la guerra. L’opció empresa pels catalans no solament fou legítima sinó que, seguint les Constitucions, era l’única possible: havien de defensar-se de qui trencava els pactes, encara que fos Joan II. Despuig, que volgué escandalitzar, remarca que «eren obligats a fer». El discurs de la guerra civil es decanta, doncs, subtilment cap a una discussió de caire polític sobre la naturalesa del poder reial amb cruentes implicacions coetànies.
Tot això, referma que Despuig ha estat erròniament considerat un historiador: la lectura atenta de Los col·loquis delata una voluntat política manifesta i l’ús assagístic de la història al servei d’una concepció política determinada del seu país, fets que acosta la imatge de Despuig a la de l’home paradigmàtic del Renaixement, l'intel·lectual que vol intervenir activament en la gestió de la cosa pública.
Les darreres aportacions al seu estudi defensen —versemblantment— que l’autor es projectà diversament en els dos personatges tortosins de la seva obra: Lúcio (o Lívio) i Fàbio.
Bibliografia
- Duran, E.: “Introducció”, a Despuig, C: Los col·loquis de la insigne ciutat de tortosa, Curial Edicions Catalanes, Barcelona 1981, p. 11-47.1981)
- Querol Coll, E.: Tortosa, república literària: 1475-1800, Consell Comarcal del Baix Ebre, Tortosa 1999.
- Querol Coll, E.: “Cristòfol Despuig, pugna pro patria. Noves dades biogràfiques sobre l’autor dels Col·loquis”. L&L, 16, 2006, p. 247-287
- Querol Coll, E.: “Cristòfol Despuig i les bandositats tortosines de mitjan segle XVI”. Recerca, 9, 2005, p. 19-37.
- Rovira i Gómez, S.J..: Els nobles de Tortosa (segle XVI), Consell Comarcal del Baix Ebre, Tortosa 1996, p. 117-127
- Solervicens i Bo, J.: Ser o no ser. Conflictes político-lingüístics al segle XVI, Tres i Quatre, València 1988.
- Solervicens i Bo, J.: “Cristòfor Despuig i la Tortosa del Renaixement”.Llengua & Literatura, 9, 1998, p. p. 425-441.
- Solervicens i Bo, J.: “Cristòfor Despuig, ni historiador ni arxiver”. Nous Col·loquis de Tortosa, II, 1998, p. 35-49.
- Solervicens i Bo, J.: “Les màscares de Despuig. Notes per a una percepció de Los col·loquis com a creació literària”, a Dos assaigs sobre cultura i literatura als ss. XV i XVI. Jaume Roig i Cristòfor Despuig, Eumo-UB, Vic-Barcelona 1996, p. 73-118 (“Escolis”, 2).
- Solervicens i Bo, J.: El diàleg renaixentista. Joan Lluís Vives, Cristòfor Despuig, Lluís del Milà, Antoni Agustí, PAM, Barcelona 1997 (“Biblioteca Serra d’Or”, 175).