Vida i obra
Sagarra evoca els orígens familiars i la seva infantesa i joventut, fins a vint-i-cinc anys, el 1918, una data que coincideix amb el final de la Primera Guerra Mundial. La voluntat de l’autor de vincular la seva peripècia personal amb la trajectòria col·lectiva (i amb la història pròpiament dita), hi és ben explícita ja des del pròleg de les seves memòries: «El meu intent no és sols d’explicar una personal peripècia, sinó presentar sobre les planes del meu llibre el panorama de la vida espiritual d’aquest país durant tot el que va de segle, però amb aquell material de primera mà que utilitza un home que pot dir: “Jo ho he vist”.» Malgrat aquesta declaració i la intenció manifesta de redactar un segon volum que arribés fins els anys cinquanta (fins els seixanta anys de l’autor), aquestes memòries s’interromperen l’any 1918, data en què finalitza el primer llibre (i que corresponia als vint-i-cinc anys del protagonista). Al costat dels episodis històrics viscuts (com la Setmana Tràgica o la Barcelona de l’època de la Primera Guerra Mundial), hi tenen un protagonisme de primeríssim ordre els retrats dels personatges coneguts (J. Carner, J. Bofill i Mates-Guerau de Liost, E. d’Ors, F. Pujols, J. Maragall, F. Cambó...), cosa que reforça la idea d’oferir un “retrat de grup” de la gent tractada per l’autor, que tingué una important incidència pública en aquelles primeres dècades del segle.
Així mateix, hi té un relleu especial la part dedicada a la història familiar, que ocupa un espai molt notable (una cinquena part de tot el gruixut volum), i abraça un temps històric de quatre centúries, ja que es remunta al primer terç del segle XVI.
Sagarra divideix les memòries en cinc parts. A la primera, “Els orígens”, fa una genealogia completa del llinatge Sagarra, que es remunta al segle XVI, i del de Castellarnau, al qual se sent més proper. A la segona part, “La matinada”, recrea el seu naixement i la seva infantesa, que va transcórrer entre la casa noble del carrer de Mercaders i Santa Coloma de Farners, el paisatge dels seus llargs estiueigs; en aquest període la figura d’una mare molt estimada assoleix un gran relleu. La mort prematura de la mare, de fet, esdevinguda quan ell només tenia catorze anys, deixà un buit familiar irreparable i va significar per a l’autor la pèrdua de la innocència infantil. A “Entre Ariel i Caliban”, la tercera part, evoca els anys d’estudiant de dret, quan freqüentava les penyes de l’Avenç i la de l’Ateneu, on destacaven les presències d’Eugeni d’Ors i de Francesc Pujols; però també rememora les figures de tres poetes molt admirats i influents, Joan Maragall, Guerau de Liost i Josep Carner, malgrat que, a l’hora de triar un model literari, Sagarra se sent més atret per Leopardi. A “Les fèrtils aventures” rememora els primers viatges per Itàlia i París, i l’inici d’una precoç producció poètica, molt ben acollida, de la qual ell destaca el lligam que manté amb la seva vida. El llibre es clou amb l’evocació de “Dos anys a Madrid”, on Sagarra reflecteix el contrast existent entre la pintoresca capital i la cosmopolita Barcelona d’aquells anys, i evoca les figures d’Unamuno i d’Eugeni d’Ors, entre d’altres.
El to humorístic del text n’és una característica destacada, ja que, com apuntà Miquel Batllori: «Fora de comptadíssims casos, la noblesa del nostre vell Principat és molt de via estreta, i només pot ser historiada de manera faceciosa –però entranyable–, com ha fet el nostre poeta.» Aquesta veritable reconstrucció històrica de la doble saga familiar (especialment extensa és la dels Sagarra en comparació de la dels Castellarnau) fou possible, com reconeix el mateix autor, gràcies a les investigacions i els documents aplegats pel seu pare, l’historiador Ferran de Sagarra i de Siscar, a qui dedicà el llibre amb motiu de complir-se el centenari del seu naixement. Precisament aquesta voluntat de tributar-li un homenatge fou el que, segons confessa l’autor, donà un marcat caràcter historiogràfic a l’obra.
Indubtablement, la posició de J.M. de Sagarra fou ben bé la d’un cronista que volgué oferir, a partir del testimoni personal, un gran fresc de la seva època; no tan sols d’un món que s’acabava, sinó de la totalitat del moment històric que li tocà viure (encara que no pogués arribar a culminar aquest projecte). Cal advertir, però, com han apuntat Enric Gallén i Marina Gustà, que la seva actitud fou de «rebuig pel món present» i de defensa d’una «posició personal evasiva», cosa que converteix el text en una mena de testament ideològic de l’autor, segons aquests dos crítics. Convé dir, també, que la crònica fou feta amb la categoria literària que es corresponia amb la seva condició d’escriptor de primera línia. Així, Joan Fuster digué que el seu estil «arriba a extrems d’acrobàcia i bigarrament enlluernadors» i afirmà que en aquesta obra «el gran escriptor que era Sagarra hi troba una opció tardana, però excelsa».
Amb un estil brillant i amè, molt valorat, i defugint la confessió íntima, Sagarra evoca la seva vida, estretament lligada a la del país; de fet, a més del seu gran valor literari, es tracta d’un document de primer ordre per a conèixer un període de la vida cultural, social i política de Barcelona. Ha estat considerat un dels exemples més destacats de literatura testimonial i memorialística i ha estat traduïda al castellà.
Bibliografia
- Arnau, C. (1981): “Pròleg”, dins Sagarra, J.M. de: Memòries. Barcelona, Edicions 62.
- Batllori, M. (1975): Galeries de personatges. Barcelona, Vicens Vives.
- Gallén, E. (1995): Sagarra i Barcelona, Ajuntament de Barcelona.