Vida i obra
Començà a col·laborar de molt jove a publicacions mallorquines i s’inserí en els nuclis culturals illencs més actius del moment. Col·laborà a “Museo Balear”, on mostrà el seu interès per la història, i a “La Roqueta” —publicació que dirigí—, i participà en la creació de “La Almudaina”, diari del qual exercí com a director efectiu a partir del 1897 i on inicià una vindicació de la personalitat històrica i cultural de Mallorca. Participà també en diverses accions ciutadanes que intentaven modernitzar la vida mallorquina, però la seva principal influència fou d’ordre cultural i ideològic. Format dins els corrents liberals, feu els primers plantejaments polítics de la Renaixença a Mallorca, que radicalitzà arran de la pèrdua de les colònies americanes el 1898, any en què havia entrat en contacte amb els modernistes catalans. Cosecha periodística (1891) i La cuestión regional (1899) són reculls d’articles que apleguen part de la seva campanya autonomista i en els quals es manifesta una actitud regeneracionista i s’exterioritzen les influències, en l’ordre polític, de Valentí Almirall i de Taine. Del primer, n’acceptà el sistema federal, i del segon, el positivisme i el rebuig del centralisme estatal i dels processos revolucionaris, així com la metodologia en historiografia i en crítica literària. Publicà, el 1901, Mallorca durante la primera revolución (1808-1814), i, el 1903, Ensayos críticos. La literatura en Mallorca (1840-1903), primer intent d’estudiar el procés de Renaixença a Mallorca, on introduí ja alguns dels pressupòsits del modernisme. Acostat més i més al catalanisme polític, el 1904 anà a residir a Barcelona i el 1905 fou nomenat director del Diario de Barcelonal, des d’on donà a conèixer la seva visió del tema nacional català, ja anunciada en la conferència “Extensió i evolució del catalanisme” (1904) i àmpliament recollida en el llibre Entredos Españas (1906). El seu regeneracionisme, poc radicalitzat, si bé afirmava el procés nacionalista català, el supeditava a un intervencionisme hegemònic dins l’Estat espanyol. Començà a popularitzar la figura d’Antoni Maura i propugnà una entesa amb els conservadors i els regionalistes. Partidari de la Solidaritat Catalana, el 1906 dimití de director del Diario de Barcelonal, antisolidari, i entrà a La Vanguardia, periòdic del qual més endavant també n’esdevingué el director, càrrec que ocupà fins a la seva mort. Després de la Setmana Tràgica es distancià obertament de la Lliga i el 1914 presentà la dimissió com a membre de l’IEC, del qual havia estat un dels fundadors. A partir d’aleshores desenvolupà una teoria conservadora i maurista que el conduí a ressuscitar l’obra de Balmes i que quedà reflectida en El caso Maura (1914), El fet i la idea de la civilització (1917) i en nombrosos editorials de La Vanguardia. El 1918 començà a aplegar els seus articles al diari en un seguit de volums titulats Hojas del Sábado. Com a historiador publicà notes històriques sobre Catalunya en temps de la Revolució Francesa (1911-12; reeditada el 1917), Los españoles en la Revolución Francesa (1914), La Herencia de Rousseau i Historia de los tiempos terribles, incloses a la sèrie Hojas del Sábado, entre altres obres. Pel que fa a l’activitat literària, a part de col·laboracions disperses en revistes com Catalunya, La Il·lustració Catalana o “Empori”, entre d’altres, publicà dues obres narratives de reminiscències costumistes: L’Hostal de la Bolla. Costum i llenguatge vulgar de Mallorca (1903) i Illa daurada. La Ciutat de Mallorques (1906). La seva producció poètica es veié limitada a un llarg poema narratiu (Llegenda de Jaume el Navegant, 1904), que vol ser un exercici d’aproximació en vers a la crònica historiogràfica, i a un únic recull (Poesies, 1910), que el situa a la frontera entre la Renaixença i el modernisme. Els seus poemes tracten principalment temes llegendaris, històrics o culturals, sovint en forma de romanç o de balada, que el porten a reflexions elegíaques o morals. També s’hi fa present el gust per la forma (principalment el sonet) i l’apropiació —amb ressons baudelairians— del tema del contrast entre l’individu i la societat. El 1917 fou elegit president de l’Ateneu Barcelonès. Escriví nombrosos pròlegs i centenars d’articles. Hom pot afegir a la seva bibliografia Vida y semblanza de Cervantes (1917), Treinta años de provincia (1924), La literatura del desastre (1974) i Història i política (1975). El 1922 foren editades les seves Obres catalanes, reeditades el 1948 amb el títol inexacte d’Obres completes.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Marfany, J.Ll. (19882), p. 5-66
- Mir, G. (1974), p. 7-57
- Mir, G. (1981), p. 101-127
- Mir, G. (1987), p. 5-28
- Mir, G. (1993)
- Pons i Pons, D. (19981)
- Rosselló Bover, P. (1998), p. 85-104
- Solanas, J.V. (1979), p. 255-265.