Desenvolupament enciclopèdic
El dramaturg, ja sense els plantejaments radicals d’obres anteriors, hi intenta una assimilació entre els principis del teatre simbolista i la tradició d’un teatre rural de ressò guimeranià. Així, l’autor vol fer un drama intens i despullat, en el qual «cal fugir de la comoditat dessaborida de fer pagesos de teatre», segons diu ell mateix en la presentació. Al llarg dels tres actes, es dona a conèixer la història del triangle amorós entre Mariagna, Silvestre (el seu segon marit, un home molt més jove) i Mariagneta (la filla d’ella). En el primer es posa de manifest la relació aparentment feliç del matrimoni. Ella està especialment interessada a casar la filla amb el noi Labast, cosa que Mariagneta veu amb molt mals ulls. En el segon acte, ja l’endemà, Mariagna torna a casa i descobreix la relació furtiva de la filla i el padrastre, per la qual cosa decideix tornar a sortir a fer un encàrrec que l’espectador percep com una clara insinuació de suïcidi. El tercer, ja de nit, reflecteix el patiment de l’espera, que es tanca amb la notícia de la mort i l’arribada del cadàver. L’obra se situa sempre en un mateix espai, en una escena cada cop més enfosquida (un trajecte de connotació simbòlica). Tota l’acció, de fet, està farcida de suggestions simbòliques: la cançó que canten en moments concrets, la presència d’un pou al mig de l’escena, les nombroses insinuacions, etc. Hi ajuda també la figura de Segimon, un vell mestre d’escola confinat a la muntanya i confident de Mariagna. S’hi adverteixen ressons d’Espectres d’Ibsen i d’Interior de Maeterlinck, dos dels grans referents del teatre modernista. Hi ha també l’influx de la tragèdia grega (el drama despullat, el respecte a les unitats clàssiques o el tipus de lamentacions dels personatges). L’obra va estrenar-la el 1904 la companyia del Teatre Íntim, dirigida pel mateix Gual, i va ser el seu primer gran èxit, tot i les prevencions morals de determinada crítica. Amb els anys acabà convertint-se en l’obra de Gual més representada i en peça de repertori. El mateix autor el 1914 en feu una versió cinematogràfica, la qual constitueix un document excepcional de la història del cinema català.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Batlle i Jordà, C. (1999)
- Batlle i Jordà, C. (20012), p. 484-492
- Gallén, E. (1986), vol. 8, p. 436-437
- Gual, A. (1960)
- Siguán, M. (1990), p. 234-239.