Vida i obra
Fill de metge, es graduà en medicina a Barcelona i se’n doctorà a Madrid (1846). Influït pel socialisme utòpic francès i per Mazzini, s’allistà a la Milícia Nacional i pertanyé al Partit Progressista. Fou empresonat el 1836 i el 1838, i el 1837 i entre el 1838 i el 1840 s’exilià a l’Estat francès, on completà la seva formació mèdica. Fou designat successivament alcalde de Reus i de Barcelona (1841), diputat a corts (1842-43) i, a Madrid, oficial primer del Ministeri de la Governació i catedràtic de medicina legal i toxicologia de l’escola de San Carlos (1843). Formà part de la Comissió Constitucional del 1869 i, durant el regnat d’Amadeu de Savoia, fou governador civil, senador, membre del Tribunal de Comptes i rector de la universitat. A Barcelona, participà activament en la renovació romàntica, fou redactor i col·laborador de nombrosos diaris i revistes, entre els quals “El Propagador de la Libertad”, “El Vapor”, El Constitucional i “El Sapo i el Mico”, i fundà “La Joven España”, a Reus. Per bé que conreà la poesia bàsicament en castellà, publicà a “El Vapor” el 1836 i es recollí a Los↑trobadors moderns el poema narratiu Lo vot complert, d’ambientació nocturna i sepulcral, amb ressonàncies d’autors com Lamartine, Byron, Espronceda, Patricio de la Escosura i Cabanyes, acompanyat d’una nota en què es presentava com a precursor en l’ús romàntic del català i propugnava l’«idioma actual» com a model. Ja a Madrid, escriví «Records de la pàtria», aplegat a Los↑trobadors nous, i es té notícia dnaltres poemes en català. Tanmateix, en el Curso de lengua universal (1862), criticà com un retrocés l’ús poètic de l’«antiguo idioma provincial». Conreà l’èpica amb poemes polítics com Gloria y martirio (1851), en homenatge als milicians reusencs morts el 1838, i Al pueblo de Madrid (1854), amb motiu de la Vicalvarada. El 1874 edità Fotografías íntimas, un primer aplec de la seva poesia castellana, amb un pròleg en què fa balanç de la seva trajectòria. A més d’estudis mèdics, psicològics, filosòfics i de mnemotècnia (en alguns dels quals adoptà, polèmicament, plantejaments positivistes) i d’escrits de temàtica literària, publicà articles de costums, narracions breus i diverses novel·les, entre les quals El poeta y el banquero (1842), avançada en part a El Constitucional el 1841, en què plantejava la relació de l’artista amb la societat a partir d’una trama amorosa situada en un marc revolucionari, Eloísa y Abelardo (1853-54, a “El Clamor Público”) —tema que recreà també en la poesia i que devia inspirar el drama inèdit Pedro Abelardo—, El idiota, o Los trabucaires del Pirineo (1856) i, publicades amb el pseudònim de Garci-Sánchez del Pinar (d’autoria qüestionada, però documentada, entre altres proves, per l’inventari d’obres de Fotografías íntimas), La campana del terror, o Las Vísperas Sicilianas (1856?) i La monja enterrada en vida, o El convento de San Plácido (1856?). Entre altres autors, traduí Walter Scott.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Anguera, P. (2005), p. 9-54
- Anguera, P. i Mèlich, J. (1981)
- Ibáñez Olivares, A. (1994)
- Molas Batllori, J. (19992), p. 143-160
- Ollé Romeu, J.M. (1991), p. 175-193
- Toro Mérida, J. i Prieto Alberca, A. (1986)
- Toro, J. (1987)
- Vall i Solaz, F.X. (1997), p. 387-415
- Vega i Castellví, X. (1991).