Es llicencià en dret (1871) a la Universitat de Barcelona. Fou membre de La Jove Catalunya, en què, essent-ne president (1874), dissertà «sobre la inspiració poètica i ses causes», i de la Joventut Catòlica. El 1870 guanyà un accèssit per un poema patriòtic als Jocs Florals de Barcelona, en què el 1874 fou el mantenidor encarregat de fer el discurs de gràcies. Fou redactor de La Renaixença i col·laborador de “Lo Gai Saber”, “Anuari Català”, “Revista de Ciencias Históricas”, “El Parthenón” i “Reforma del Notariado”, en què publicà, a part de poemes i narracions, articles de crítica literària i estudis, com ara Estudis històrics. Pau Claris, Carles Bonaventura Aribau, Lo rimbombori de les quintes, Los darrers consellers de Barcelona, Història de Joan Fiveller, Necrología de D. Pedro Nolasco Vives y Cebriá i La decadencia de Cataluña. Publicà també, entre altres obres, dues «llegendes cristianes», incloses en una “Biblioteca Popular” en llengua castellana (Hermenegildo, 1870, i Recaredo, 1871), i una breu Memoria sobre la marina mercante española (1877). Altres estudis, com el dedicat a Alessandro Manzoni i la necrologia del seu avi Francesc↑Renart i Arús, donats a conèixer respectivament el 1879 i el 1881 a l’Acadèmia de Bones Lletres, en què havia ingressat el 1877, restaren inèdits perquè la seva activitat intel·lectual ja havia quedat en aquelles dates greument afectada per causa de la malaltia mental que patí i que el portà a la reclusió a l’Institut Frenopàtic de les Corts de Sarrià. Narcís Oller novel·là el seu cas a La↑bogeria.