Narra la història de Salvador Donat, metge de poble, que viu una maduresa tranquil·la i contemplativa als afores de València fins el dia en què el seu germà Josep, empresari poderós i sense gaires escrúpols, el crida al seu costat perquè, afectat per un càncer terminal, vol que l’acompanyi en les últimes setmanes de la seva vida. El retrobament dels dos germans comporta el xoc entre dues maneres diametralment oposades d’entendre l’existència. Salvador és un foraster a la seva pròpia ciutat, i si no fos que es declara ateu, seria, sens dubte, un cartoixà típic com els que atén a la cartoixa de Porta Coeli. El seu germà Josep, en canvi, és un home vitalista i arrauxat que ha practicat gairebé tots els pecats capitals. Especulador immobiliari i home d’empresa, no abandonarà el seu tarannà implacable i vitalista en cap moment.
Amb aquesta dualitat tan accentuada dels dos personatges principals l’autor situa en la València de l’eixample —la que han construït gent com Josep Donat— una història que reprodueix a l’inrevés l’itinerari de la Divina Comèdia. Aquí Salvador surt del cel —la cartoixa on el va a buscar el major-dom del seu germà— i desenvolupa el seu trajecte pel purgatori urbà de València, on, a través del germà o per ell mateix, coneixerà de prop els vicis del món. Com en l’obra que li serveix de referència, al final de Purgatori l’autor fa que Salvador trobi també la seva particular Beatriu amb la qual, sortint del cementiri on s’han quedat les cendres del difunt, tornarà a la seva vida retirada a cavall d’una Harley Davidson «sense equipatge, amb les alforges metàl·liques buides», tal com diu la frase que clou el llibre.
Purgatori és la segona part de la trilogia de l’autor ambientada a la ciutat de València i començada el 1989 amb Els treballs perduts. En aquesta ocasió la referència a un mite clàssic prové de l’obra de Dant. Com sempre, els herois de Mira són personatges solitaris, que van contra corrent perquè viuen en un món que no els agrada. És una novel·la feta per un humanista que ofereix una visió moral del món concordant amb l’últim vers de la Divina Comèdia: «L’amor que mou el sol i les estrelles.» Ha rebut els premis Sant Jordi de novel·la 2002 i de la Crítica Catalana 2004.