Ramon Llull

(Palma, Mallorca?, 1232-1233 — Palma, Mallorca, 1315-1316)

Escriptor, filòsof, místic, missioner.

Vida i obra

Gran viatger, com que estigué tants anys lluny de la seva terra, és difícil de construir-ne la biografia sense cap gran suport documental; tot i que la seva vida fou tan llarga, i tractà tanta gent, deixà pocs testimonis epistolars autèntics. A falta d’aquests són utilíssimes les notes que, a partir del 1290, solia posar a l’acabament dels seus tractats, indicant el lloc i la data de llur composició. Quan manquen aquestes dades, com passa amb obres de la categoria del Desconhort o del↑Blanquerna, solament a base de tempteigs i de comparacions cronològiques és possible d’establir una data aproximada. El calendari d’una decisió, tanmateix, no explica les íntimes motivacions espirituals que condicionaren les etapes de la història del pensament lul·lià, ni la causa dels trastorns que marcaren tan definitivament la vida de Llull a partir de la seva conversió. Hom disposa, però, d’un document que revela aquells secrets: és l’anomenada Vida coetània, o simplement Vita en llatí, llengua en la qual ha arribat escrita originalment a París (un magnífic comentari gràfic de la seva vida el dona l’anomenat Breviculum, en un manuscrit de Karlsruhe, del qual han estat publicades moltes reproduccions a Catalunya). Hi sojornà quatre vegades, la darrera des de la fi del novembre del 1309 fins al setembre del 1311. Sovint habitava al monestir de cartoixans de Vauvert (al qual regalà diversos llibres, entre aquests un de ben precisat al seu testament), situat «en una bella selva, pres de París, espessa d’arbres e abundosa de fontanes» (avui és el Jardin du Luxembourg). Allà escriví l’Arbre de filosofia d’amor i potser tambéla Contemplatio Raimundi, en la tensió mística de la qual se sent el ressò de la convivència de mestre Ramon amb aquells solitaris contemplatius. Un hom s’interroga sobre què podien pensar aquests d’un mallorquí vell, laic, que era rebut per papes i per reis, que ensenyava a la Sorbona i que feia més de trenta anys que anava pel món cercant qui l’ajudés a convertir els sarraïns al cristianisme, i conclou que lògicament havien de demanar-li de quina manera el seu esperit s’anà sotmetent a una tan radical transformació; en efecte, segons el que diu el text llatí, vençut per les instàncies d’alguns amics seus religiosos, recontà per quins motius s’havia convertit a la penitència. Essent senescal de la mensa del rei de Mallorca, es dedicava a l’art de trobar. Una nit, escrivint una cantilena a una dama, la qual estimava d’amor folla, fou interromput de sobte per l’aparició de Jesús clavat en creu. Cinc vegades es repetí l’escena i Ramon acabà considerant quin significat podien tenir aquelles visions. Després d’una nit d’insomni, entengué que Déu volia que deixés el món i servís de cor Jesucrist. Es preguntà quin servei li plauria més i es respongué que no podia fer cap cosa millor que donar la vida per la conversió dels sar-raïns, els quals envoltaven els cristians pertot arreu. Per tal d’aconseguir-ho, decidí fer un llibre contra els errors dels infidels. Pensava demanar al papa i als reis la fundació d’uns monestirs on fossin ensenyades les llengües dels infidels. Ramon formà aquests tres propòsits, i així els comunica el text de la Vita, segons la redacció escrita probablement per un cartoixà de Vauvert. La data d’aquesta redacció correspon a l’estiu del 1311, i, per tant, ja havien passat alguns decennis des de la data que els biògrafs anomenen de la conversió de Ramon, cap al 1263. Hom diria que l’anàlisi que fa la Vita de les solucions que sorgien a l’esperit de Llull fins que precisà els tres punts del programa és còpia de declaracions del mateix protagonista. No ha de sorprendre que la Vita digui tan poca cosa del lloc que Ramon ocupà a la cort del rei de Mallorca, puix que els monjos consideraven aquestes coses vanitats humanes. Però el fet que un laic tingués el privilegi de rebre visions sobrenaturals sí que el distingia als seus ulls i la Vita en feu l’elogi. Abandonà la vida solemnial, es vestí d’un drap grosser, i decidí aprendre una mica de llatí a la ciutat de Mallorca. Li calia també saber l’àrab i comprà un sarraí que l’hi ensenyés. Els estudis duraren nou anys, fins que el moro, ofès perquè Ramon l’havia castigat, intentà d’occir-lo. Estant pres, es penjà. Lliure d’aquesta preocupació, Ramon pujà a Randa per contemplar en la soledat, i Déu il·luminà la seva intel·ligència i trobà la manera de fer el llibre desitjat: l’Ars magna primitiva o Ars inveniendi veritatem. La Vita dona a entendre l’actitud de la família davant els canvis de vida adoptats pel seu cap, sense esmentar l’oposició que podia trobar-hi. El Blanquerna planteja un problema semblant: Evast i Aloma, pares del protagonista, es troben davant una decisió igual. Per tal de fer vida contemplativa, Evast proposa de deixar-ne l’activaal seu fill, però Aloma no vol abandonar l’ordre de matrimoni on Déu l’ha posada. La muller triomfa i el matrimoni decideix de fer secretamentvida de penitència i deixar a llur fill l’administració dels béns. És probable que els arguments que Evast proposava en defensa del seu propòsit fossin semblants als que devia plantejar Ramon, el qual s’havia fet contemplatiu, segons un document del 13 de març de 1275. Al Blanquerna, exposà la solució ideal del conflicte, però la real fou ben contrària quan es presentà a la seva família. Jaume II de Mallorca fundà un monestir per a frares menors, com el missioner demanava. Aquell any veié realitzables els tres punts principals del seu programa. Tres èxits, si bé el que estimava més era la redacció de l’Ars. Per això escriví l’Art demostrativa i feu tant de treball per demostrar la seva eficàcia. Després que la Vita ha parlat de la fundació de Miramar (1276), hi ha un salt cronològic de més de deu anys: fins a la mort d’Honori IV (abril del 1287). Moltes raons volgueren explicar-ho: viatges de Ramon, llarga estada a Miramar, desavinences entre Pere el Gran i el seu germà el rei de Mallorca, etc. A Llull, li calia posar a prova el seu sistema, que creia irrebatible. Per això anà a París i feu l’assaig d’ensenyar l’Art. Els estudiants no resistiren la complicació de les seves setze figures, i Llull devia esplaiar la seva imaginació redactant el Fèlix (→Llibre de meravelles). A Montpeller tractà de simplificar l’Art. En tragué dotze figures i resultà l’Ars inventiva (1289). Li calia comptar amb Roma i es presentà al papa Nicolau IV, a qui donà els Cent noms de Déu. Igualment obtingué la protecció del general dels menors, Ramon Gaufred, i es procurà l’ajut dels espirituals i del rei. A Roma, al final del 1291, sabé la caiguda d’Acre, darrer bastió cristià a l’Orient. Ramon presentà al papa el seu primer projecte per a recobrar Terra Santa. Tot i la influència del rei francès, nebot del de Mallorca, el programa interessà poc. Tampoc no progressaven els monestirs per als futurs missioners. Nicolau IV morí per l’abril del 1292. Fins al juliol del 1294 no li fou nomenat successor (Celestí V, el del gran rifiuto, com deia Dant). Descoratjat, Ramon decidí de posar novament a prova les seves argumentacions, ara davant els infidels. Anà a Gènova, on esperava poder trobar vaixell que el portés a Tunis. Havia traduït a l’àrab l’Ars inventiva, i decidí d’anar al’Àfrica després de la Pentecosta de l’any 1292.A Gènova arribà la nova que Ramon, per protecció del cel, havia rebut una ciència per a la conversió dels infidels. Davant l’expectació pública, la por i la desconfiança el venceren, i la Vita explica extensament els detalls d’aquella temptació que tant ha preocupat els biògrafs lul·lians. Vencé la prova i recobrà l’equilibri pujant al vaixell que l’havia de portar a Tunis. D’aquesta dolorosa caiguda, hom en treu la convicció que Llull tenia més confiança en l’ajut dels franciscans que no pas en el dels dominicans. La Vita narra detalladament els termes de la disputa amb els més lletrats del mahometisme. L’experiència acabà amb l’expulsió del missioner. Es refugià a Nàpols i allà aprofità totes les ocasions per predicar als sarraïns, presos o residents a la ciutat, i fer una nova prova dels seus arguments. La pau d’Anagni afectava essencialment el rei d’Aragó, el de Mallorca i el de Sicília, i un any després, a Roma, Llull començà l’enciclopèdia de l’↑Arbre de Ciència. Els canvis diplomàtics no l’aconhortaven, i Ramon Llull cantà el seu Desconhort davant el fracàs en el negoci que urgia a la cort papal. Deixà Roma i anà per segona vegada a París, on residí uns dos anys (1297-99). Allà escriví l’Arbre de filosofia d’Amor. A la cartoixa de Vauvert trobà companyonia i comprensió. En aquella època intimà amb el metge Thomas Le Myésier, canonge d’Arràs, el deixeble més fidel que havia fet entre els joves. De resultes del tractat d’Anagni, França, Aragó i el papa ja no tenien problemes insalvables. D’allà anà a Barcelona a l’octubre del 1299, dedicà llibres a la família reial i obtingué permís per a disputar amb jueus i sarraïns. A la primeria del 1300 tornà a Mallorca i hi romangué fins que li arribà la falsa nova de les victòries de Casan sobre els sarraïns de Síria. Confiant en els tàrtars anà a Xipre cap a la fi del 1301. Hi escriví la Retòrica nova en català (només se’n conserva la versió llatina). El viatge fracassà. Ramon caigué malalt, i, un cop recobrat, anà fins a Armènia i potser arribà a Jerusalem. En retornar passà per Mallorca i per Gènova i arribà a Montpeller, a la tardor del 1303, on escriví diversos tractats. L’anada a Orient rejovení els seus projectes de croa-da, que plasmà en el Liber de fine (1305). Assistí a l’entrevista del rei de Mallorca i el d’Aragó ambel papa Climent V. Després de la coronació del nou papa, a Lió, a la tardor del 1305, repetí les peticions de sempre al pontífex, amb poc èxit. Segons la Vita, en partir-ne, anà a Mallorca i tornà a l’Àfrica, a Bugia (1307), on fou empresonat i expulsat al cap de mig any. Naufragà i, refugiat a Pisa, acabà l’Ars que anomenava general i última. A l’hivern del 1309 anà a Avinyó a demanar l’ajut del papa. No en tragué res i a l’estiu del mateix any tornà a París, aquesta vegada preocupat per la influència creixent de l’averroisme. S’hi estigué fins a la primeria del setembre del 1311. El papa convocà un concili a Viena del Delfinat. Abans aconseguí l’aprovació de la seva Art per la universitat de París. El concili decidí (sessió del 6 de maig de 1312) la creació d’estudis de llengües orientals en algunes universitats, però no en la forma en què Llull demanava. El diàleg amb Ramon el Fantàstic i el poema del Concili descriuen l’esperit i les il·lusions, i també les temences. Quan acabà, anà a Montpeller i a Mallorca, on feu testament el 26 d’abril de 1313. El concili el descoratjà, però no li feu perdre la confiança en la seva Art, i esperava que Frederic II de Sicília l’ajudaria. Ramon volia anar a Tunis, no en pla provocatiu sinó de tolerant disputa teològica. La circumstància era favorable, perquè el rei d’Aragó feu un tractat amb el rei de Tunis a favor de la colònia catalana que hi habitava. La llegenda vol fer creure que Ramon morí màrtir a Bugia el 1315, però hom sap que Jaume II d’Aragó escriví el 4 de novembre d’aquell mateix any, recomanant, al rei de Tunis, Ramon Llull, al qual plaïa d’habitar i estar-se a la capital d’aquell regne. Per l’agost del mateix any, Jaume II demanà que un franciscà deixeble de Ramon, Simó de Puigcerdà, l’ajudés a traduir del català al llatí un tractat que havia fet. Segons la inscripció de la tomba de Llull, a Sant Francesc de Mallorca, morí l’any 1315. Ramon Llull fou un gran escriptor, el primer gran nom de la literatura catalana. Durant la joventut ja tingué vocació literària, i la poesia dels trobadors, divulgada pels joglars, l’havia atret i també la conreava. Escrivint una cantilena d’amor, tingué la visió que canvià essencialment la seva vida. No ha arribat res de la poesia profana de Ramon Llull, però esmenta sovint els joglars; per les seves altres obres rimades hom pot jutjar quin coneixement tenia de les normes poètiques del seu temps. La llengua convencional en la qual els trobadors catalans escrivien a la fi del s. XIII era coneguda de Ramon, però, si li convenia, per tal de facilitar les rimes, no li feia res de mancar a la gramàtica. Hom no pot oblidar que Ramon mai no pensà a fer literatura. Un dels punts que formaren el programa de la seva actuació després de les visions fou escriure un llibre, que no tingués rèplica possible, contra els errors dels infidels. Sempre fou fidel a aquest propòsit. El mitjà per a muntar l’obra que volia fer li fou donat per la il·luminació que, segons la Vita anònima, tingué a Randa. El resultat fou l’Art compendiosa d’atrobar la veritat, de la qual només ha arribat el text llatí. Treballà sempre per augmentar l’eficàcia de l’art. Allò que cregué que faria invencibles els seus arguments fou probablement la teoria de la substanciació de les dignitats divines (atributs de Déu). Tals dignitats actuaven sempre i no podien romandre ocioses. En tots els seus llibres, fins en aquells que tenien forma novel·lada o més literària, les hi fa intervenir; les distingia amb inicialsmajúscules, i a causa d’elles escriví paràgrafs d’extraordinària sequedat. Al cinquè llibre del Contemplador, com en deia, al costat d’enceses anàlisis del procés de les potències de l’ànima i de l’oració i de la contemplació, hi ha fórmules que semblen algebraiques i combinacions a base de figures geomètriques acolorides i sovint en moviment. És per la combinació dels principis que era possible, segons l’art, la formulació de les qüestions resolutives dels problemes de la ciència. Hom no ha de pensar que escrivint l’Ars magna primitiva feia una primera exploració d’un sistema només mig endevinat. Passà uns quants anys d’estudi febrós a partir de la conversió, ja que durant els seus pelegrinatges, abans de fixar-se a Mallorca i renunciar a anar a París, la seva intel·ligència no estava ociosa. Als seus llibres primers, el Gentil, la traducció d’Algatzell, i el↑Llibre de contemplació, ja apareix l’aplicació inicial de l’Ars magna. La doctrina evolucionà en la didàctica, però no en els principis que en són la base. Pot ser que del sistema quaternari passés al ternari, per reverència a la Trinitat, si tenen raó els qui ho han estudiat. L’evolució de l’art primera es constata a través de l’Ars inventiva (1289), fins arribar a l’Ars generalis ultima (1308). Al pròleg d’aquell llibre l’autor declarava que, si bé escriví moltes arts, volia explicar-les més clarament. Si la primera art es proposava de trobar la veritat, Ramon la posà a prova escrivint l’Art demostrativa (de la qual hom té text català). Cada plana és un formiguer de preguntes i respostes. La fantasia poètica de Llull de vegades ofereix sorpreses delicioses, com les «cosas que le dijo la rosa a la pimienta», que engrescava Rubén Darío. Ramon mateix qualificava de peregrines algunes de les interrogacions de l’Arbre qüestional, d’un llibre com l’Arbre de Ciència, que volia ser enciclopèdic. D’aquestes interrogacions, n’hi ha quatre mil. Un comentari gràfic de les qüestions lul·lianes es veu en la làmina cinquena del manuscrit de Karlsruhe. És lícit d’extreure dels llibres de Ramon Llull unes pàgines antològiques, on triomfa el prosista català, que, a la fi del s. XIII, feu, per primera vegada al món occidental, que la filosofia parlés en llengua vulgar. Amb independència de mèrits cronològics, cal posar ben alt el nom de l’home que despullà de paraules vanes els soliloquis de la seva ànima, o que retratava en miniatura algunes escenes del Llibre de meravelles o del de l’Arbre de filosofia d’Amor, entre d’altres. És cert que els seus diàlegs tenen massa sovint l’amplitud d’oracions, però no passa això, per exemple, en els tan imatjats de les dones que parlen al Llibre de santa Maria. També és cert que Ramon utilitza molt sovint els eximplis per a muntar els seus ensenyaments, però rara vegada amb el procediment dels repertoris orientals. Els elements decoratius de l’escena no han de fer oblidar que allò que importava a l’autor no era la selva o la font o el camí on els interlocutors es trobaven, sinó el símbol que amb la seva conversa volien ensenyar. Llull s’irritaria si veia que hom donava importància primordial als recursos que emprava per tal de fixar l’atenció de l’auditori. Si s’esguarden les obres rimades, hom s’adona que Llull inicia la sèrie dels poetes catalans que volien posar en vers el catecisme i que la gent el cantés. Així escriví la Medicina de pecat, el Pecat d’Adam i el Dictat de Ramon. Quan segueix la moda franciscana canta la Verge i les seves dolors a la Passió. Els Cent noms de Déu és probablement condicionat per les discussions dels sarraïns de Mallorca i de Barcelona que entenien el català. La Lògica d’Algatzell, les Regles introductòries o l’Aplicació de l’Art general les escriví en vers per tal d’aconseguir que la seva didàctica fos apresa de cor. El Concili és com un sirventès: l’autor pensava que tot el poble el cantaria i per això es valgué de reminiscències populars. No tots els versos de Llull són poesia; a despit d’això, tenia ànima de poeta i com a tal vibrava quan li ho permetien els temes o les circumstàncies. Cal no oblidar certs passatges del Llibre d’oració, o el capítol d’Esperança, tan repetit, de la Medecina, però cal no perdre de vista la primera intencióde l’autor. El mateix Llull en els seus escrits explica més d’una vegada que estimava la «bella manera de parlar». Era home d’una gran receptivitat, i com que visqué submergit en un ambient amb el qual sempre volia establirlligams, s’endevina quines eren les modes que atreien la gent les simpaties de la qual volia captar-se, sobretot si eren d’alta nissaga. No ha de meravellar, doncs, que Llull, l’home d’un programa d’actuació invariable, adoptés tècniques tan diverses per servir-lo. Una d’aquestes era posar títol als seus escrits. La seva fantasia li serví força. Encara alguns d’aquests títols atreuen amb el dinamisme que suggereixen. No cal parlar, ja, dels adjectius que qualifiquen l’evolució de l’Art, ni dels títols que revelen qui eren els interlocutors dels diàlegs que li agradava d’escenificar. Hom no farà sinó al·ludir al qualificatiu de nova, amb el qual prestigià la Retòrica, l’Astronomia, la Geometria o la Lògica, sense referir-se als noms de Blanquerna, Evast o Aloma, la identificació dels quals tant ha fet escriure, ni als llibres que parlen d’amor, com el↑Llibre d’Amic e Amat, l’Arbre de filosofia d’Amor, Flors d’Amor o l’Art amativa. Si hom mira el sector de tractats que només han arribat en llatí veu amb quina malícia Llull triava els títols que podien despertar a crits els més adormits: Del Déu i del món inconeguts, De Déu major i menor, Del sisè seny, la Disputa del Fantàstic, etc. Escriví en català sobretot, però també en àrab i en el llatí rudimentari que sabia, si bé generalment demanava un traductor o un corrector per a la seva gramàtica elemental. Llibre de contemplació (~ 1273), tot amarat de jaculatòries i invocacions místiques i ric de confidències autobiogràfiques, és la primera manifestació de moltes de les tesis i de les argumentacions lul·lianes. Seguint el simbolisme del pròleg, el llibre exposa els temes de la contemplació. Primer l’escriví en àrab i no el traduí literalment, sinó «mudant certes raons» que no eren tan altes al primer text. Abans que el Llibre de contemplació escriví el del Gentil e dels tres savis, noble exemple de polèmica religiosa tolerant on intervenen un gentil que no tenia coneixença de Déu, un jueu, un sarraí i un cristià. Llull estimava aquesta mena d’exposicions religioses i n’escenificà de semblants, però en cap cas el model no tingué la mateixa serenitat. La Disputa dels cinc savis, de títol tan semblant, és potser fins violenta en alguns passatges. Del Llibre de meravelles, amb l’episodi oriental del↑Llibre de les bèsties,i del Blanquerna, amb el seu Llibre d’Amic e Amat, que ja pertany a la literatura internacional, cal parlar-ne extensament. Són dues ficcions novel·lesques més valuoses per la intenció social i reformadora de l’autor que no pas pels vestigis que hom hi pugui trobar dels romans francesos i del misticisme oriental. En aquestes narracions crida molt l’atenció que no fossin redactades en vers sinó en prosa. La novel·la filosòfica té un exemple en l’Arbre de filosofia d’Amor, en el qual Ramon no pogué defugir el contagi del Roman de la rose. Dues obres didàctiques tingueren divulgació internacional: la Doctrina pueril i el Llibre de l’orde de cavalleria. El primer fou traduït al provençal i al francès, potser ja al s. XIII, i estampat, sense esmentar el nom de l’autor, el 1482 a París amb el títol de Trésor dels humains. El Llibre de l’orde de cavalleria fou imitat en castellà, al s. XIV, per l’infant Joan Manuel, i, a través del francès, el traduí a l’anglès W. Caxton amb el títol The Order of Chivalry. A l’acabament del s. XIX el tractat seduí la fantasia de William Morris, el qual reproduí l’incunable a la seva Kelmscott Press. Ramon Llull pogué morir planyent el seu fracàs, però poc sospitava que deixava al món un llegat que, sota diverses interpretacions, ha tingut vitalitat fins a l’actualitat. Confiava més en la força d’amor que en la virtut de les paraules. L’home que s’enamora, escrivia al pròleg del Llibre de contemplació en Déu, sent gran alegria i gran «audàcia». El terme l’empra després diverses vegades, però fou cap al 1273 quan aquell neologisme interpretà per primera vegada el sentiment de mestre Ramon quan iniciava el pròleg del seu gran llibre de meditacions i confidències. Probablement, l’audàcia ésel terme que més escau al temperament de Ramon Llull.

Bibliografia
  1. Bonner, A. i Badia, L. (1991)
  2. Cruz Hernández, M. (1977)
  3. Llinàs, C. (2002)
  4. Pring-Mill, R. (1991)
  5. Rubió i Balaguer, J. (19852).
Vegeu bibliografia