Pirata, fill d’una cristiana i d’un morisc, fou educat prop de València en la tradició religiosa catòlica i en la musulmana («Mon pare era moresc, amor sentia / a una noia cristiana, i s’uní amb ella / fingint sa conversió; dels dos vaig nàixer. / Apar un Jesuset, la mare em deia. / Sembla un hurí d’hermós, feia mon pare. / I amb sos petons creixia, en tant confosos / versículs del Coran i de la Bíblia, / despertant i dormint barbotejava / [...] / Ella veia a Jesús: ell al Profeta; / i tan feliços eren, que semblava / com si haguessen fet pau en l’altra vida, / per tant amor atrets, Crist i Mahoma»). Aquesta infantesa feliç en un plàcid ecumenisme, la trencà l’assassinat del seu pare i l’expulsió dels moriscos, per la qual hagué de fugir, quan només tenia sis anys, amb la mare, que instigà el seu odi. Com havia fet ja el seu pare, Saïd estima una cristiana, que, com la seva mare, es diu Blanca. Ella, per qui se sent encisat, venç el seu comprensible ressentiment i la set de venjança, apaivaga el seu tarannà arrauxat i el fa penedir de la vida que ha menat («mon ser embrutit se corsecava»). Com remarca Ferran a Blanca, «és bo i es regenera / sobre ton cor». L’amor supera, doncs, les barreres ètniques.
Per la condició de musulmà i pel seu furor, se l’ha comparat amb Otel·lo. Recrea la figura del pirata, de gran fortuna en el romanticisme, i en destaca la llibertat i la bravesa, que simbolitza el correlat del mar, que, amb la seva immensitat i obscura profunditat i contraposat al cel, pren també altres connotacions. Com sentencia Saïd a Blanca: «Vós sou el cel; jo l’aigua; / mai s’ajunten ací; mireu: s’ajunten / només en l’horitzó.» Saïd és una de les millors personificacions guimeranianes del mestissatge.