Desenvolupament enciclopèdic
Aplega setanta sonets escrits des del 1913, que exposen, amb gran audàcia expressiva i elegant composició, la crisi contemporània de la individualitat que esqueixa el gènere humà. Foix va més enllà dels dogmes de l’avantguarda, reprèn les formes poètiques medievals (occitanes, toscanes i catalanes) i promulga un retorn als orígens per tal de repensar la consciència moral de l’home des de l’escepticisme i la perplexitat. Un exercici rotund d’afirmació estètica, moral i cívica, enfront de l’intimisme i l’exhibició sentimental de la tradició romàntica. Dividit en sis parts, les dues primeres es nodreixen del model de Petrarca: una aposta per la vida dedicada al treball i a la reflexió, suportant en conseqüència la solitud i el vagar errant. Vet aquí el sentit del títol. Hi preval el dubte sobre les bondats de la metafísica. Himne exaltat però dolorós, celebra la llibertat de pensament enfront de l’encís il·lusori de l’ambició romàntica, que empeny a la irrealitat, i es lamenta, alhora, pel coneixement a què aspira sense èxit. És la determinació d’investigar sobre la col·lectivitat i els components més impersonals de l’individu allò que l’instiga a manllevar de la tradició conceptes filosòfics, elaborats en ideologies. L’autor integra idees i registres oposats, pensaments deliberadament contradictoris, però la incertitud mai no és fatalisme ni l’eximeix de responsabilitat civil. Foix hi enalteix el desig inexhaurible d’estimar i de comprendre, una apassionada esperança d’arrel platònica i cristiana que busca incansablement el refugi de Déu, el tema principal del llibre. Quan a la tercera part apareix el personatge de l’estimada, ho fa com una nova vida que s’incorpora atzarosament a la identitat esqueixada del poeta, pluripersonal. A la quarta i a la cinquena hi ha els versos més fervents, en què descriu la realització d’un instant d’entusiasme, meravellós, que es fa èxtasi a les platges de l’estiu. Coincidint amb Boccaccio, hi descobreix la daurada mediocritat i el vitalisme furiós de la vida urbana i del paisatge coster, narrats amb lirisme i comicitat extrems. Foix és un poeta medievalitzant, que aspira a copsar l’art dels trobadors des d’una perspectiva contemporània, i triomfa admirablement on d’altres, com Ezra Pound, se cenyiren al formalisme. Conjuga el decasíl·lab català medieval i l’harmonia dels italians amb els grans recursos avantguardistes, incisos i encavalcaments impetuosos, i una sintaxi enjogassada, imprevisible i contundent. Acull amb eficàcia formes antigues i es nodreix de la fantasia superrealista, de la metàfora insòlita o de l’esperit reiteratiu de la lletania religiosa, defugint sempre la vaguetat i l’absència de sentit. El trobar clus dels occitans esdevé en Foix una ambició intel·lectual: la de l’art complex i innovador a repel de rutines i d’escoles estètiques. La seva poesia, senyera del s. XX com la de Carner i Riba, ha exercit una notable influència en Miró i en Dalí, en el primercinema de Buñuel i, amb particular vivesa, enl’obra de Gabriel Ferrater.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Carbonell, M. (1991), p. 41-93
- Gimferrer, P. (1984), p. 11-130
- Romeu i Figueras, J. (1985).