Desenvolupament enciclopèdic
Subtitulat Història d’un destí (1893-1914), l’obra acumula tota una colla d’idees i reflexions sobre la condició humana (sotmesa a l’omnipotència del destí), fins al punt que esdevé una autèntica autobiografia moral. El fet que només arribi al 1914, quan l’autor tot just tenia vint-i-set anys, s’explica per dues raons. La primera, d’ordre personal: el moment en què el destí o l’atzar li capgiraren la vida abocant-lo al periodisme; i la segona, d’ordre col·lectiu: l’inici de la Primera Guerra Mundial, que Gaziel fa coincidir amb la fi d’un món, el de la burgesia liberal (que considerava com a propi), i amb el sorgiment d’una nova era, l’era de les masses, que li desagradava profundament. El conjunt tendeix a fondre la trajectòria autobiogràfica (sempre en primer terme) amb el context sociohistòric. Així, la primera part s’obre amb l’atemptat contra Martínez Campos i la bomba del Liceu i il·lustra la difícil adaptació del Gaziel infant a l’àmbit urbà; en la segona, emmarcada per la guerra de Cuba i per l’educació amb els jesuïtes, l’autor converteix l’enterrament de Verdaguer en un episodi de fondes ressonàncies nacionals; en la tercera, el pas per la Universitat i la vocació literària alternen amb una descripció del creixement de Barcelona; en la quarta, la fugida a París i un viatge per Andalusia tenen el contrapunt d’una dissecció del Madrid de l’època i del testimoni de la Setmana Tràgica; i en la cinquena, la narració d’una aventura amorosa a París simultanieja amb l’estada a l’IEC i amb el colofó parisenc d’agost del 1914, coincidint amb l’esclat de la Gran Guerra que clou el llibre. Aquests continguts responen a una atenta planificació, que organitza rigorosament els materials. A més, i a partir d’un fons substancialment verídic, molts dels episodis recordats es desgranen amb un propòsit de reconstrucció novel·lesca, afegint-hi o suprimint-hi informacions, fins al punt que sovint constitueixen unitats narratives autònomes. Aquest tractament literari de la memòria rep el reforç d’una elaboració intensa de l’estil, plàstic i imatjat en les descripcions i amb calculades i eficaces dosis d’efectisme.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Benet i Morell, J. (1970), p. 17-32
- Jardí, E. (1966), p. 131-168
- Llanas, M. (1998), p. 383-400
- Pla, J. (19722), vol. 17, p. 568-574
- Serrahima, M. (1972).