Vida
En esclatar la guerra civil, es traslladà a París, on estudià fotografia i el batxillerat fins el 1938, que l’acabà al Liceu de Talence (Bordeus). El seu pare Rafael Closas i Cendra (1895 - 1956), un dels fundadors d’Acció Catalana Republicana, fou conseller sense cartera i secretari de relacions exteriors de la Generalitat (1936), fins que el 1939 marxà a França. Al final del 1939, Albert i el seu germà Jordi viatjaren a Santiago de Xile. Estudià a l’Escola d’Art Dramàtic, que havia fundat i dirigit Margarida Xirgu el 1941, i fou el primer galant de la companyia, que abandonà el 1944 en crear-ne una de pròpia.
A l’Argentina, treballà durant prop de deu anys en cinema, teatre i ràdio (Belgrano Show, 1945, Radio Buenos Aires). El 1950 la revista Platea el nomenà el millor actor de teatre de l’any. També fou empresari teatral i signà adaptacions teatrals amb el pseudònim de Félix Calderón. A l’Argentina participà en més de 20 films com a galant i a Xile en dos, on debutà el 1943 en El renegado de Pitichún, de José Bohr. Excel·lí en La pródiga (1946, Mario Soffici), al costat d’Eva Duarte, en l’únic film en què aquesta actriu feu de protagonista, i en Danza de fuego (1949, Daniel Tinayre), millor actor de l’any per l’Associació d’Art i Ciències Cinematogràfiques i per l’Associació de Cronistes Cinematogràfics Argentins.
El 1955 retornà a l’Estat espanyol i interpretà la peça de Carlos Llopis ¿De acuerdo, Susana?; el film de Juan Antonio Bardem, Muerte de un ciclista, premi de la crítica al Festival de Canes, i el d’Antonio Román, La fierecilla domada, premi del Círculo de Escritores Cinematográficos (CEC) al millor actor de l’any. Alternà els escenaris amb les pantalles gran i petita i la ràdio. Fou propietari de PC Globo i del teatre Marquina de Madrid, ciutat on s’establí. Intèrpret molt popular, dotat per a la comèdia, rebé la placa San Juan Bosco de la revista Fotogramas per Un tesoro en el cielo (1956, Miquel Iglesias); un premi del Sindicat Nacional de l’Espectacle (SNE) per La vida en un bloc (1956, Lluís Lucia); el d’interpretació al Festival de Cinema de Sant Sebastià del 1957 per Todos somos necesarios (1956, J. A. Nieves Conde); el del CEC al millor actor de l’any per Distrito Quinto (1957, Juli Coll); el Sant Jordi de Cinematografia per Una muchachita de Valladolid (1958, Luis César Amadori) i un altre del Sindicat Nacional de l’Espectacle (SNE) per Operación Plus Ultra (1966, Pere Lazaga).
L’única peça teatral en català que interpretà fou Visquem un sommi, de Sacha Guitry, en versió de Joan Oliver (1971). Els últims anys, freqüentà els escenaris i la televisió catalana (Sóc com sóc, 1990, telecomèdia d’Esteve Duran, TVC). Participà en l’homenatge que el Casal de Catalunya de Buenos Aires va retre a Margarida Xirgu el 1969, i al del Casal Català de Montevideo en commemoració del centenari del naixement de l’actriu (1988). Poc abans de la seva mort, la Generalitat li atorgà la Creu de Sant Jordi, i l’Ajuntament de Barcelona la Medalla d’Or de la Ciutat al mèrit artístic. El seu fill Albert feu d’actor en teatre, televisió i cinema i finalment s’ha dedicat al doblatge.
Altres films
1946 María Rosa, L. Moglia Barth.
1947 Encrucijada, P. Kaulen; El pecado de Julia, M. Soffici.
1952 Mi mujer está loca, C. Schiepper i E. Cahen Salaberry.
1955 Ensayo final, M.C. Lugones.
1959 El baile, E. Neville.
1962 La gran familia, F. Palacios.
1965 La familia... y uno más, F. Palacios; De cuerpo presente, A. Eceiza.
1969 Sangre en el ruedo, R. Gil.
1974 Bodas de cristal, R. Costamagna.
1978 La Rabona, M. David.
1979 La familia bien, gracias, P. Masó.
1983 Últimas tardes con Teresa, G. Herralde.
1986 De halcones y palomas, M. Cañazares.
1988 Esquilache, J. Molina
1992 El maestro de esgrima, P. Olea.
Bibliografia
- TUBAU, I.: "Albert Closas", Vides privades. Una psicoanàlisi periodística de 26 catalans universals. Laertes, Barcelona 1991, p. 17-24.