Vida
Després de fer estudis d’aparellador i de tècnic industrial, habilità una nau a Madrid, on aixecà els estudis Ballesteros Tona-Film, treballant-hi com a decorador en cap durant dos anys. Amb clares influències de l’art-déco i la Bauhaus, s’estrenà amb Patricio miró una estrella (1934, José Luis Sáenz de Heredia), rodatge que es prolongà gairebé un any perquè tot l’equip tècnic era debutant. A continuació feu tres cintes consecutives del prolífic José Buchs basades en sengles novel·les: Diez días millonaria (1934), Madre Alegría (1935) i El niño de las monjas (1935), a més de col·laborar en La señorita de Trevélez (1936, Edgar Neville) com a responsable d’attrezzo. Un cop acabada la guerra s’instal·là a Barcelona, on muntà un estudi de decoració amb la intenció de treballar de nou al cinema, però a final del 1941 optà a una beca per a ampliar estudis i marxà al Centre Experimental de Cinematografia de Roma. Durant dos cursos, sota la supervisió del mestre decorador Guido Fiorini, treballà en Corresponsals de guerra (Inviati speciali, 1941, Romolo Marcellini) i Els nens no miren (I bambini ci guardano, 1943, Vittorio De Sica), i alhora muntà decorats als estudis Cinecittà, Farnesina i Escalera Films. Després d’obtenir el títol d’arquitectura i escenotècnia retornà a Catalunya i començà una fructífera carrera, en la qual destaquen dotze títols de Ricard Gascon, entre d’altres, Don Joan de Serrallonga (Don Juan de Serrallonga, 1948), un dels seus millors treballs; La niña de Luzmela (1949) i El correo del rey (1950); a més de les pel·lícules de Francesc Rovira i Beleta: Luna de sangre (1950) i Hay un camino a la derecha (1953); de Miquel Iglesias, Los ojos en las manos (1956) i Kilma, reina de las Amazonas (1975), i de José Antonio de la Loma: Manos sucias (1956) i La redada / Razzia (1972). Amb un estil neoclàssic nord-americà, inspirat en el director artístic Cedric Gibbons i a la moda dels films de Hollywood de "telèfons blancs", com és el hall de Mi enemigo el doctor (1944, Juan de Orduña), dissenyà una gran varietat d’ambients, tant d’època com moderns, a més de combinar les maquetes amb els decorats i utilitzar altres efectes, com el glass shot o explosions. Després de La dama de l’alba (La dama del alba, 1965, F. Rovira i Beleta) no projectà cap més decorat –a causa de la desaparició dels estudis barcelonins i de la tendència estètica neorealista de rodar en ambients naturals–, tot i que participà en una dotzena de títols més fins el 1976 com a assessor artístic. El 1959 traduí de l’italià el llibre de Baldo Bandini i Glauco Viazzi La escenografía cinematográfica; a més, publicà articles i donà conferències.
Altres films
1950 La honradez de la cerradura, L.Escobar.
1955 El cerco, M.Iglesias.
1953 Cita imposible, A.Santillán.
1957 Històries de la Fira (Historias de la Feria), F.Rovira i Beleta (en català, 1986).
1959 Que n’ets de maca, Roma! (Quanto sei bella, Roma!), M.Girolami.
1969 El extraño caso del doctor Fausto, G.Suárez.
Bibliografia
CAMPS, M: Conversando con Alfonso de Lucas. Decorador en el cine español de 1933 a 1976. Laboratori d’Investigació Audiovisual (LAIA), Barcelona 1999.
COMAS, À.: Alfonso de Lucas, "Cuadernos de la Academia", núm. 3, 1998, p. 55-63.
GOROSTIZA, J.: "Entrevista con Alfonso de Lucas", Directores artísticos del cine español. Ediciones Cátedra / Filmoteca Española, Madrid 1997, p. 121-128.