Vida
Procedent d’una família vinculada a la indústria tèxtil, durant la guerra civil residí a Marsella, Suïssa i París, on tocava la trompeta en un grup de jazz. De retorn a Barcelona, el 1944 inicià la seva vinculació al cinema com a exhibidor gestionant diverses sales. El 1958 creà CINESA, l’empresa que explotà el sistema de projecció Cinerama a l’Estat espanyol. Matas ocupà el càrrec de conseller delegat, amb Josep Fugarolas i Arquer com a president, i Jaume Castell i Lastortras com a sotspresident. Tres anys després amplià la seva activitat a la producció, a través de Jet Films, que debutà amb Plácido (1961), de Luis G. Berlanga. També sintonitzà plenament amb els nous corrents de la dècada del 1960 i produí els films del francès Maurice Ronet (La vida és magnífica/ Le voleur du Tibidabo, 1964) i els dos primers llargs de Francisco Regueiro, El buen amor (1963) i Amador (1965). Tanmateix, la pobra resposta del públic i els problemes que patí amb la Censura aquest darrer film l’obligaren a replantejar la seva estratègia. Després de treballar com a productor executiu en diverses comèdies dirigides per José María Forqué, el 1968 creà In-Cine i amplià els seus interessos als sectors de la producció i la distribució. El 1970 aquest consorci s’associà amb el grup Impala per crear un poderós monopoli, presidit per ell, que incloïa els tres sectors de la indústria després de la compra prèvia de Warner Española, i d’un contracte en exclusiva amb la Warner Bros que permetia la distribució complementària de material de la Fox, la Columbia i la Disney. Mentre CINESA augmentà el nombre de sales en progressió geomètrica (11 en la dècada del 1960, 25 el 1972, 37 el 1980 i 81 el 1990), gràcies a la progressiva incorporació de capital nord-americà, In-Cine i Jet apostaren per la producció d’un model de cinema espanyol que pretenia associar la qualitat amb la comercialitat. Fruit d’aquest criteri, ambdues empreses intervingueren en coproduccions internacionals com ara El far de la fi del món / The Light at the Edge of the World (1971, Kevin Billington) i Sets morts per prescripció facultativa / Sept morts sur ordonnance (1975, Jacques Rouffio). També s’afegiren a la línia de la "tercera via" amb El amor del capitán Brando (1974) i ¡Jo, papá! (1975), ambdós de Jaime de Armiñán; La adúltera (1975, Roberto Bodegas) i Nosostros que fuimos tan felices (1976, Antonio Drove). La Censura impedí que Tamaño natural (1973, L. G. Berlanga) s’estrenés a l’Estat espanyol, fet que també afectà una col·laboració amb Luis Buñuel, que no es materialitzà fins al rodatge d’Aquest obscur objecte del desig (Cet obscur objet du desir, 1977). Ja en temps de democràcia, el film de Pilar Miró El crimen de Cuenca (1979) fou prohibit de forma fulminant, si bé aquest fet no alterà la línia de producció de Jet. Alguns dels realitzadors més emblemàtics que hi col·laboraren foren la mateixa Miró amb Gary Cooper que estás en los cielos. . . (1980) i Hablamos esta noche (1982); L. G. Berlanga amb La escopeta nacional (1977), Patrimonio Nacional (1980), Nacional 3 (1982) i La vaquilla (1984); i Jaime Chávarri amb Bearn o la sala de les nines (1982-83), Las bicicletas son para el verano (1983), El río de oro (1984) i Tierno verano de lujurias y azoteas (1992). També treballà de manera habitual amb l’actriu Amparo Soler Leal i la guionista Lola Salvador Maldonado. La firma Jet també impulsà el pas a la direcció de José Sacristán amb Cara de acelga (1986) i de José Luis García Berlanga amb Barrios altos (1987). Posteriorment diversificà la seva activitat amb les coproduccions El invierno en Lisboa (1990, José Antonio Zorrilla) i Álbum de familia (1992, Luis Galvao Teles); la comèdia Sevilla Connection (1991, José Ramón Larraz) i el debut d’Azucena Rodríguez amb Puede ser divertido (1995). Matas delegà bona part de la producció executiva en la seva filla Helena Matas i Vallabriga (Vichy [França] 1940 – Barcelona 1997), mentre que ell participà en la creació de Cinepaq (1991) amb J. A. Sáinz de Vicuña. Aquesta empresa gestionà els drets d’un ampli catàleg de títols espanyols i un any després es reconvertí en Sogepaq, productora i distribuïdora integrada al grup PRISA, del qual Matas fou sotspresident. També presidí la fundació Procine, que agrupava els principals productors de l’Estat espanyol. L’any 1991 la Generalitat de Catalunya li atorgà un premi de Cinematografia pel conjunt de la seva carrera, i el 1994 fou guardonat amb la Medalla d’Or de l’Acadèmia de les Arts i Ciències Cinematogràfiques d’Espanya, entitat que ell ma-teix havia instigat a fundar. En morir, la seva esposa –l’actriu Amparo Soler Leal– creà la Fundació Alfredo Matas, que atorga beques i borses de treball per a estudiants de ciències de la comunicació i de cinematografia.
Altres films
1971 Mi querida señorita, J. de Armiñán.
1972 Mi profesora particular, J.Camino.
1976 El anacoreta, J.Estelrich.
1977 Mi hija Hildegart, F.Fernán Gómez; Anem-nos-en, Bàrbara!, C.Bartolomé.
1977-78 Los restos del naufragio, R.Franco.
1980 La mano negra, F.Colomo.
Bibliografia
LLINÀS, F. i WEINRICHTER, A.: ¡¡Con Alfredo Matas hemos topado!! Festival Internacional de Cinema de Comèdia de Peníscola, Benicarló 1993.
LLORENS, A., SAIZ, J. i AIBAR, P.: Alfredo Matas. Fundació Municipal de Cinema, València 1986.