Vida
Instal·lat a Barcelona des de petit, tingué una formació autodidàctica. El 1928 marxà a París, des d’on envià les primeres cròniques sobre els films en castellà que la Paramount rodava a Joinville-sur-Pont. Quan ja era a Barcelona, el 1931 entrà a "El Mundo Deportivo" i poc després a "El Noticiero Universal" i a la revista "Destino" com a crític de cinema, en la qual també creà les Sesiones Destino (1942-44), que continuà Josep Palau. El 1946 passà a "La Vanguardia Española", on s’ocupà també de literatura i teatre. El 1955 el diari l’envià de corresponsal a Nova York i s’hi estigué fins el 1981. Des d’allí envià col·laboracions a la seva secció U. S. A., i també per a "Destino" i "ABC" de Madrid. Als EUA treballà per a la United Press, es relacionà amb els exiliats espanyols i molt concretament amb Jaume Miravitlles, així com amb l’organització Nacions Unides. Com a crític de cinema i signant de vegades com a Febrerillo, col·laborà a "Proyector" (1935-36), "Mirador" (1932-37), "Primer Plan" (1940-63), "Cine Experimental" (1945-46), "Imágenes" (1945-61), "Cinema" (1946-48), "Cine Selecciones" (1951), "Revista Internacional del Cine" (1952) i "Arc voltaic" (1980-81), i fou reconegut el 1949 amb un premi del Círculo de Escritores Cinematográficos a la millor tasca literària. També escriví els dos volums de la monumental Una historia del cine (1948), Barcelona y la noche (1949), i Una historia del cuplé (1954). Després de fer tres voltes al món publicà llibres de viatges (Caminos, 1969; Amanecer en China, 1975) i d’impressions viscudes (U. S. A., 1971; Manhattan Cocktail, 1972). També en publicà un de contes, La vida de los muertos (1963); la novel·la Pan y fútbol (Novela deportiva) (1961); assaigs biogràfics (Charles Chaplin, Greta Garbo, etc.); i el llibre de records Mi futuro es ayer. Memorias de un superviviente (1983). També fou autor teatral, ja que escriví una peça breu, La invención del cine (1947); quatre esquetxos, El mundo es representación (1947); El estupendo Juan Pérez (1952); El demonio tiene ángel (1953), i ¡Gibraltar! La guerra para acabar con la guerra (1955), i rebé el premi de teatre Calderón de la Barca. De nou a Barcelona, el 1982 se li concedí el premi especial dels Sant Jordi de Cinematografia "en consideració de la seva dilatada tasca com a escriptor cinematogràfic" i el 1992 li fou atorgat el premi Sebastià Gasch d’arts parateatrals pel FAD.
Bibliografia
COMELLAS, J.: Àngel Zúñiga i el món del music-hall, "Avui diumenge", 15.12.1985, p. 1-3.
FANÉS, F., GÓMEZ OLIVÉ, V. I HERREROS, R.: Conversación con Àngel Zúñiga, "Arc voltaic", núm. 13, 1982, p. 1-9.
GARCÍA BRUSCO, C.: Àngel Zúñiga, un cronista memorable, "Historia y Vida", núm. 276, 1991, p. 120-124.
MURIAS VILA, C.: Entrevista a Àngel Zúñiga, "Capçalera", núm. 55, 1994, p. 29-31.
TORRAS, J.: Una glossa d’un deixeble, "Cinematògraf", vol. 3, 1986, p. 413-443.