Amb Joseph Brandt, aquests ja havien constituït el 1919 la CBC Sales Corporation. Quan Brandt s’escindí el 1924, la companyia es transformà en Columbia, presidida per H. Cohn fins a la seva mort el 1937. Els seus films foren introduïts a l’Estat espanyol per Cinematogràfica Verdaguer de Barcelona el 1928, però el 1930 passaren a ser una exclusiva de Príncipe Films, firma donostiarra que en cedí la concessió a Renacimiento Films de Madrid, representada a Barcelona per Modest Pascó i Vilalta. Cap al 1932, el material de la Columbia fou representat per la United Artists (Artistes Associats), fins que el 1933 n’assumí l’activitat la Compañía Industrial del Film Español (CIFESA). Finalment, el 1935, Columbia Films obrí oficines pròpies a Barcelona, on residí la central (avinguda Diagonal), i amb sucursals a Madrid, València, Bilbao, Sevilla i la Corunya. B. J. Gotlieb, en nom de la Columbia espanyola, presentà la casa a la premsa barcelonina amb la projecció d’Una nit d’amor (One Night of Love, 1934, Victor Schertzinger) i Tota la ciutat en parla (The Whole Town’s Talking, 1935, John Ford; en castellà: Pasaporte a la fama). El primer gerent fou Armando Máñez Alòs (València 1900 - Barcelona 1953). Després de la guerra, s’instal·là al carrer d’Enric Granados. Quan morí Máñez, el president de la companyia, Joseph A. McConville, decidí situar en el seu lloc Emilio López Pérez, sota la direcció del qual la firma hagué de tancar totes les oficines espanyoles, per ordre del govern franquista, com a protesta per l’edició d’Heus aquí un cavall bai (Behold a Pale Horse, 1964, Fred Zinnemann), film que es considerà una ofensa a la dignitat nacional. La cinta, que s’estrenà el 1979 amb el títol de Y llegó el día de la venganza, explica la història d’un antic combatent republicà que en tornar a Espanya després de la guerra és abatut per les forces policials franquistes. Arran d’aquest fet, la presència de la Columbia a l’Estat quedà reduïda a un despatx a Madrid, amb López com a empleat gairebé únic, i els seus films foren distribuïts per diverses cases nacionals: Suevia Films, Mundial Film, Filmayer, etc. Aquesta situació es perllongà fins el 1988-89, quan la Columbia tornà a distribuir directament el seu material des de Madrid. Amb el català Ernest Victòria i Barceló en qualitat de supervisor, i, més endavant, com a president de Columbia TriStar Films de España, la companyia recuperà la plena activitat i la categoria perduda a partir de 1991-92. El 1995 obrí una petita oficina a Barcelona, que no reeixí.