Fitxa tècnica
PRODUCCIÓ: Filmscontacto (Ricardo Muñoz Suay / Francisco Ruiz Camps, Barcelona); GUIÓ: J. Esteva, M. Requena, Francesc Viader, F. Ruiz Camps; FOTOGRAFIA: Joan Amorós (color, Techniscope); AMBIENTACIÓ / DECORACIÓ: M. Requena, Miró, Peris; MUNTATGE: Emilio Ortiz; MÚSICA: Joan Manuel Serrat, Tete Montoliu; SO: Jordi Sangenís; INTERPRETACIÓ: Francisco Rabal (Pedro), Mijanou Bardot (Patricia), F. Viader (Mauricio), Luis Ciges, Romy; ESTRENA: Barcelona, 09.12.1970, Madrid, 03.02.1972
Sinopsi
Pedro i Mauricio viuen aïllats en un bosc cremat de la Costa Brava fins que coneixen Patricia, una noia francesa casada amb un nord-americà. El primer esdevé el seu amant, davant la gelosia del segon i la progressiva revelació de les relacions que equilibren aquest triangle peculiar. Mancats de provisions, Pedro va al poble i, quan torna al bosc, Patricia i Mauricio han desaparegut. Uns quants dies més tard els troba a Londres; tots dos homes retornen al bosc i abandonen Patricia. Es vesteixen de dones i exterioritzen el seu caràcter violent fins que sonen uns trets. Patricia descarrega el fusell sobre tots dos i abandona els cadàvers al mig del bosc.
Producció
La visió d’un paisatge cremat de la Costa Brava, la relació apassionada i violenta entre dos homes voluntàriament apartats de la civilització i l’afecció per les armes són els punts de partida que inspiraren el director per a rodar aquest film apocalíptic amb un títol de ressonàncies bíbliques. Al costat d’aquest ambient desolat i simbòlic apareixen les sofisticades discoteques de la Costa Brava i té lloc un sopar de gala en què apareixen Muñoz Suay, Antoni de Senillosa i Albert Puig Palau entre els seus il·lustres comensals. Ambdós mons queden units per una noia francesa, encarnada per Mijanou Bardot, germana d’una de les actrius més populars del cinema francès d’aquell moment, i la seva irrupció sentimental entre els dos protagonistes que, encarnats per Paco Rabal i Quico Viader, reprodueixen alguns dels trets del realitzador: la passió per les dones, la beguda o un caràcter violent que, en el relat, es manifesta contra un luxós cotxe esportiu que, finalment, condueix a l’autodestrucció. L’acció també es trasllada breument a Londres i al mític Carnaby Street, una de les referències obligades de l’Escola de Barcelona. El film porta impresos els singulars trets poètics d’un dels seus cineastes més emblemàtics.
Bibliografia
- Molist, S.: “Después del diluvio. Entrevista con Jacinto Esteva”, Film Ideal, núm. 208, 1969, p. 104-108.
- Riambau, E. i Torreiro, C.: Temps era temps. El cinema de l’Escola de Barcelona i el seu entorn, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1993.