Foren el resultat de la fusió de la Hispano Gráfic Films dels germans Baguñà i de Dibsono Films, d’Alejandro Fernández de la Reguera, tots editors catalans coneguts. S’instal·laren a la Casa Batlló al passeig de Gràcia de Barcelona. La seva activitat es desenvolupà entre el 1941 i el 1949 i depenien de la productora i distribuïdora madrilenya Chamartín. La llei del 1941 que promovia la producció de curts fou el punt de partida de la seva intensa activitat, que donà el resultat de 35 títols, a més dels films publicitaris. La secretària i cap de personal era Teresa Boix, la qual després es casà amb Fernández de la Reguera; Ignasi Agustí i Manuel Díaz eren fotògrafs de truca, i el muntatge anava a càrrec de T. Boix i Marcel Xarrié. Les bandes musicals les compongué el mestre Rafael Ferrer i Fitó. Els equips artístics eren formats per una quarantena de persones entre animadors, intercaladors i creadors dels fons. Les tres principals sèries de curts que produïren aquests estudis foren: Don Cleque (1941-1945, vuit títols), dirigida per Francesc Tur a partir d’un personatge seu creat per a Dibsono, i que resumia la mediocritat del ciutadà insignificant, distret, miop, que a cada títol s’embarca en hilarants i perilloses aventures que sempre l’ultrapassen; Garabatos (1942-45, catorze títols), una "caricatura animada" que a partir del segon curt se centrà en un personatge popular: Alady, Greta Garbo, Mickey Rooney, Oliver Hardy, Claudette Colbert, Imperio Argentina, Pepe Nieto, Valeriano León, Manolete, etc; després hi havia una historieta animada de Mihura, Urda, Escobar i Del Arco, i quatre acudits de Peñarroya, Escobar, Urda i Tono; fou dirigida primer per Enric Ferran, Diban, i el seu equip, i després per Josep Escobar i un altre equip; i Civilón (1942-45, sis títols), el protagonista de la qual és un jove brau andalús, simpàtic i quixotesc que té com a companya la ingènua Civilona; el contrapunt és el malvat Aguarrás; l’equip el dirigí Escobar. Aquest realitzà dos títols més amb el gat Zapirón (1943-47), dos amb el bebè precoç Pituco (1943-44), i El conejito aventurero (1947) i El gallito presumido (1949). Pel seu compte, l’il·lustrador i animador Frederic Sevillano feu un dibuix animat per al Dr. Puigsureda sobre una operació d’estómac amb finalitat didàctica. Chamartín també produí films publicitaris i obtingué alguns guardons del Sindicat Nacional de l’Espectacle (SNE) per títols de les sèries Don Cleque i Civilón. Malgrat la competència que representà el No-Do, la tenacitat dels estudis feu que la producció continués fins a esllanguir-se el 1949, enllaçant amb l’època d’Estela Films. Els Chamartín reuniren durant la postguerra el bo i millor dels dibuixants catalans, independentment de la seva ideologia: hi coexistiren personatges amb bones relacions amb el règim com Jaume Baguñà (productor) i Fernández de la Reguera (cap de producció); tècnics de la talla d’Escobar, depurat i empresonat per ser republicà, i Josep Altimira (autor de fons), antic dibuixant a "L’Esquella" i "La Tralla"; amb el caricaturista i periodista Manuel del Arco, que havia festejat amb els dos bàndols. Haurien pogut continuar si s’haguessin traslladat a Madrid, però tot i les pressions existents, Baguñà i Fernández no ho acceptaren.
Bibliografia
I. M.: Una visita a los estudios de dibujos animados Chamartín, instalados en Barcelona, "Cámara", núm. 13, 1942.