Fitxa tècnica
PRODUCCIÓ: Nofilms (Sigfrid Monleon, València), Marc Recha (l’Hospitalet de Llobregat); ARGUMENT: Oceanografía del tedio (1916), d’Eugeni d’Ors; GUIÓ: Joaquín Ojeda, M.Recha; FOTOGRAFIA: José Miguel Llorens Cano (blanc i negre, normal); AMBIENTACIÓ / DECORACIÓ: Mercè Batallé, Chus García; MUNTATGE: J.Ojeda; MÚSICA: Miquel Jordà;SO: Daniel Fontrodona; INTERPRETACIÓ: Salvador Dolz, Corinne Alba, O.Planas i la veu de Lluís Porcar; ESTRENA: Barcelona, octubre del 1992 (preestrena); PREMIS: València Cinema Jove 1992 (2n en la categoria de llargs, millor banda sonora i millor producció del País Valencià), Múrcia 1992 (Costa Cálida de nous realitzadors al millor llarg), Alcalá de Henares (Pantalla Abierta de la Universitat d’Alcalá al millor llarg), Ciutat de Barcelona d’Audiovisuals 1992 (millor obra).
Sinopsi
Les vacances de tres hores han de permetre a l’Home que Treballa i que Juga superar la seva fatiga. La prescripció d’un metge amic ha estat una cura de tedi: res d’excursions, ni lectures, ni converses ocioses, sinó relaxació, silenci i mirar sense veure. Resistir-se a tot moviment i pensament per gaudir del tedi rehabilitador.
Producció
La divisa d’Ors "Guaita sempre entre escletxes" es trasllada a aquesta adaptació a cavall de la invenció narrativa i la paràbola filosòfica. El director debutà en el llarg amb un projecte tan agosarat com amidat a uns mitjans abordables, amb el concurs de diversos entusiastes de l’audiovisual i amb l’experiència adquirida amb els curts anteriors. El film es fonamenta en la perfecció del text (una obra escrita el 1916 amb estructura assagística), prosa poètica amb un humor subtil, juxtaposat amb imatges que, segons Recha, volen assimilar-se al cinema dels aficionats o dels primitius. Tanmateix conté un tret ben característic del cinema modern i més rebec. L’exercici terapèutic del tedi i del buit s’expressa amb una suspensió del temps que convida l’espectador a mirar entre les escletxes d’un devessall d’imatges i sons, en què els objectes inerts, els gestos més insignificants, el paisatge i les impressions acústiques prenen protagonisme. Afalagada per la crítica i el públic en diversos festivals de renom durant el període 1992-93, el film topà amb els criteris que regeixen la distribució i l’exhibició en sales, i no s’estrenà.
Bibliografia
BENET, V.J.: Cenestesia del tiempo (Contextos del relato en la "Oceanografía del tedio", Eugeni d’Ors y "El cielo sube", Marc Recha), "Banda aparte", núm. 1, 1994, p. 3-22.
MÍNGUEZ, X.: Entrevista a Marc Recha, "El Temps", 24.08.1992, p. 68-69.