Fitxa tècnica
PRODUCCIÓ: Producciones Campa per a CIFESA (Barcelona); ARGUMENT: La peça teatral homònima (1939) de Francisco Prada i I.F.Iquino; GUIÓ: I.F.Iquino; FOTOGRAFIA: Isidoro Goldberger (blanc i negre, normal); AMBIENTACIÓ / DECORACIÓ: Emili Ferrer; MUNTATGE: Joan Serra; MÚSICA: José Ruiz de Azagra, Cançó pupupidu, de Joan Durany i Alemany, lletra de F.Prada i I.F.Iquino;SO: Clemente Wilde; INTERPRETACIÓ: Antonio Vico (el pare, la mare, Don Heliodoro, Fulgencio i Inocencio), Mary Santamaría (Elsa), Guadalupe Muñoz Sampedro (Restituta), Luis Porredón (Mauricio), Francisco Martínez Soria (Luquita), Alberto López (Juanito), Quartet Vocal Orpheus; ESTRENA: Madrid, 24.10.1941, Barcelona, 28.10.1941.
Sinopsi
Un gran amant dels animals que és de classe social alta és sistemàticament menyspreat per la seva dona. Desesperat, el marit s’intenta suïcidar, però la notícia de la mort d’un germà seu que viu a l’estranger li fa canviar d’idea: fa creure a tothom que s’ha suïcidat realment i, al cap d’uns quants dies, es fa passar pel seu germà mort. Torna a casa i mira de tornar a enamorar la seva muller.
Producció
Tercera comèdia d’Iquino per a Campa / CIFESA i una de les que millor resumeix les seves constants en aquest gènere, que anirà repetint al llarg de la seva trajectòria: la suplantació d’una personalitat i les disfresses físiques (el protagonista es llueix interpretant cinc personatges) com a base d’un vodevil frívol amb malentesos i situacions límit, que busquen sempre fer riure seguint la tònica de les seves comèdies teatrals i del seu col·laborador Prada; un relat d’intèrprets còmics que encarnen personatges populars en uns moments en què el país necessitava oblidar la misèria i el dramatisme de la guerra i la postguerra. El 1955, Iquino en produí per a IFISA una nova versió en color dirigida per Joan Lladó i protagonitzada per Paco Martínez Soria.
Bibliografia
PRADA, F. i IQUINO, I.F.: El difunto es un vivo. Ed. Alas, Barcelona s.a.