Rimbau fou substituït per Paco Mir. Feren pràctiques a l’Institut del Teatre i debutaren al carrer fent mímica i pantomima, art que han mantingut al llarg de la seva carrera. Després d’alguns espectacles infantils, estrenaren la peça Manicòmic (1982); seguida d’Èxit (1984); Slàstic (1986); La botiga dels horrors (1987); Pels pèls (1990); Terrífic! (1991); El barber de Sevilla (1993); Pel davant i pel darrera (1996); Entretrès (1996), representació d’una gravació d’una sèrie per a la televisió; Tricicle 20 (1999), muntatge antològic dels seus primers vint anys, i Sit o els incleïbles homes cadira (2002). Han realitzat gires arreu del món i participat en les cerimònies d’obertura i cloenda dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992). La seva primera incursió televisiva fou Tres estrelles (1987-88), seguida de Festes populars (1992); Choof! (1994); Clark (1996); La saga de los Clark (1997), i Dinamita (2000-02); i en la ràdio, el programa "Buffet lliure" (1990). D’altra banda, els seus membres participen individualment en diversos projectes. Així, P. Mir publica acudits gràfics a "Teatre BCN"; ha dirigit l’obra teatral El sopar dels idiotes (Francis Veber), la comèdia amb cançons Amants (Joe DiPietro i Jimmy Roberts) i l’opereta sarsuela La Generala (Amadeu Vives); ha escrit l’espectacle No és tan fàcil, premi Max de les arts escèniques al millor autor teatral en català (2003); ha realitzat el curt Media vida (1992) i ha debutat en el llarg amb El millor que li pot passar a un croissant (2003), basat en la novel·la homònima de Pablo Tusset. Per la seva banda, C. Sans ha dirigit els curts Quien mal anda, mal acaba (1993), que ha rebut alguns guardons; David (1993) i Polvo eres. . . (1996). I plegats han escrit i dirigit el seu primer llarg, la coproducció europea rodada a Portugal, Palace (1994-95), inspirada en bona part en la sèrie Tres estrelles; i el curt Mendigos sin fronteras (1996). També han publicat el llibre Estem penjats (2002), una selecció dels guions de la sèrie televisiva Dinamita; i el DVD Tricicle 20 anys (2002). El 2004 entraren en el món de l’animació aportant idees per a la minisèrie Papawa (78 ? 7 min.), de la productora catalana Screen 21. El seu tipus d’humor, directe, imaginatiu i en els límits de l’absurd i el surrealisme, fa que sigui un dels grups més innovadors del panorama multimèdia de l’Estat espanyol. Entre els premis rebuts destaquen el del Festival de Televisió de Montreux (1987) a la millor sèrie d’humor, l’Ondas per a Tres estrelles (1988), el Fotogramas de plata 1991 al millor espectacle teatral per a Terrífic!, el de millor espectacle d’humor al Mar de Plata 1992, el Sebastià Gasch d’arts parateatrals del FAD 1998 i el del Festival de Tianjin (Xina) 2001.
Bibliografia
ARENÓS, P.: Tricicle, "Dominical", 06. 08. 1995, p. 8-17.
BUSSÉ, X.: Tricicle: nascuts per a l’humor, "Avui diumenge", 3. 11. 2002, p. 4-9.
FONDEVILA, S.: Tricicle. El humor que supera las palabras, "La Vanguardia magazine", 03. 11. 2002, p. 28-33.
GUILLAMON, J.: El Tricicle capitalitza el teatre comercial, "Cultura", núm. 10, 1990, p. 14-20.
Paco Mir, l’home orquestra, "Teatre BCN", núm. 5, 2000, p. 44-48.
Tricicle 20 anys, "Teatre BCN", núm. 1, 1999, p. 54-57; núm. 3, 1999, p. 66-68.