Vida
Considerat una de les màximes figures del teatre català del seu temps, i també del de parla castellana. El seu germà Jaume també era actor. A setze anys protagonitzà Les joies de la Roser, en què fou descobert per l’empresari i director escènic Antoni Tutau, que el feu debutar al teatre Tívoli el 1887 en el drama de Joan Palou i Coll, La campana de la Almudaina. Obtingué el seu primer gran triomf amb el Rei i monjo d’Àngel Guimerà (1890), de qui estrenà el drama La festa del blat (1896) al costat d’Iscle Soler, el seu mestre. Treballà en diferents companyies fins a constituir-ne una de pròpia. La recreació que feu el 1897 del personatge Manelic de Terra baixa (Guimerà) el situà en la primera línia de l’escena catalana, i passà a ser el primer actor i codirector del teatre català Romea. Posà en escena els més destacats autors castellans, repertori al qual se sumaren els catalans traduïts, de manera que el 1904 anà a Madrid amb la seva companyia, i a partir del 1907 a Hispanoamèrica. El 1909 tornà a Barcelona i Josep Gaspar filmà la representació de Flors de cingle, d’Iglésias, al teatre de la Natura (rodada a les set del vespre, la cinta s’exhibí a les deu de la nit al Palau de la Il·lusió de Barcelona). Després d’aquest casual debut cinematogràfic, protagonitzà un únic film: Sacrificio o Entre ruinas (1914, Albert Marro i Ricard de Baños, tres parts), al costat d’Elvira Fremont. El seu art interpretatiu, basat en la dicció i les facultats vocals, no s’adeia amb el cinema silent, basat en la gesticulació extrema. A partir de llavors es dedicà només al teatre. Tancà la seva carrera al teatre Urquinaona de Barcelona el 1943, i a partir d’aleshores aquesta sala porta el seu nom.
Bibliografia
Estrena a Barcelona de "Flors de cingle", "El Teatre Català", núm. 1, 1912, p. 10-12.
POBLET, J.M.: Enric Borràs. Ed. Alcides, Barcelona 1963.
ROMÁN, M.: "Enrique Borrás", Los cómicos. Royal Books, Barcelona 1995, vol. I, p. 36-45.