El 1951 els germans Balcázar fundaren Producciones Cinematográficas Balcázar (enregistrades el 1957), i el 1955 la distribuïdora Filmax. L’incendi dels estudis cinematogràfics Orphea Film a Montjuïc el 1962 (cop irreparable per a la indústria del cinema a Catalunya i de reconstrucció inviable) i la bona època de què gaudia la producció de films a Catalunya propiciaren que els germans Balcázar fundessin els seus estudis. Situats al carrer de Sant Antoni Maria Claret, prestaren tota mena de serveis per a produccions espanyoles o estrangeres. Constaven de cinc platós (n’hi havia un d’insonoritzat i un amb piscina de rodatge), equipaments per a la presa de so, sales de muntatge i de projecció, etc. Valentí Sallent i Antonio Liza en foren els caps de producció i José Antonio de la Loma coordinà les gestions de producció. L’estudi de doblatge fou molt important i inicià la seva tasca el 1965 dirigit per Antonio Santillán i amb les coproduccions italianes El triunfo de los gladiadores (1964) i Espartaco y los diez gladiadores (1965), ambdós de Nick Nostro, amb traduccions de Guillermo Ramos, adaptacions de Claudio García i les veus de Josep Maria Angelat, Lluïsa Solà, Dionisio Macías, Rosario Cavallé i Glòria Roig. El 1973 doblaren més de 80 títols, comptant els de TVE. També erigiren un poblat de l’oest americà (1964) per a donar sortida a la demanda espanyola i italiana d’espagueti-westerns. Aquest poblat, conegut com a Esplugues City, s’emplaçà al costat de l’autopista i el cementiri municipal. Fou dissenyat pel decorador Juan Alberto Soler, i serví com a escenari d’una setantena de films al llarg de gairebé nou anys. Ocupava una superfície de 9 427 m quadrats, tenia tres carrers i quaranta cases distribuïdes temàticament: les de fusta de l’oest minaire, les de pedra dels poblats pròspers i les mexicanes; no hi mancaven el saloon, el banc i l’església. L’època més productiva fou entre el 1965 i el 1967, any en què José Antonio de la Loma deixà els estudis per diferències amb els Balcázar. El primer títol que s’hi rodà fou Pistoleros de Arizona (1965) d’Alfonso Balcázar. La majoria dels títols foren coproduccions amb Itàlia, encara que també se’n feren amb altres països gràcies als baixos costos de producció. Altres títols del mateix gènere són: Una pistola para Ringo (1965, Duccio Tessari) i El más fabuloso golpe del Far West (1970, J. A. de la Loma). Només ambientaren una cinta al segle XX: Crónica de un atraco (1968, J. J. Balcázar), un thriller a l’americana. També hi rodaren seqüències alguns components de l’Escola de Barcelona, com Ricard Bofill que hi reconstruí el decorat geomètric del curt Circles (1967). L’últim film rodat fou Le llamaban Calamidad (1972, Alfonso Balcázar), durant el rodatge del qual el poblat fou dinamitat i incendiat de veritat, aprofitant que s’havia d’abandonar. El traçat de l’autopista A2 Barcelona - Molins de Rei, l’augment dels costos de producció i les dificultats financeres dels Balcázar en un moment de davallada de la indústria del cinema espanyol justificaren la desaparició d’Esplugues City. El 1972 els Balcázar també es desprengueren de quatre platós i de l’edifici d’oficines; només quedaren dempeus el plató núm. 5 i l’estudi de doblatge, fins que el 1973 tota la superfície fou venuda.
Bibliografia
HUERTAS, J. M.: Ya no hay estudios de cine en Barcelona, "Tele-exprés", 26. 11. 1973.
JUAN I BABOT, S.: Els homes i la indústria del cinema a Esplugues, "Crònica de la vida d’Esplugues", núm. 594 - 601, 1999 i 2000.
RIAMBAU, E.: Esplugas City: al oeste de Barcelona, "Cuadernos de la Academia", núm. 10, 2001, p. 315-325.
VALL, T.: Retorn a Esplugues City, "Avui", 19. 04. 2003.