Aquest cineasta rebé l’encàrrec de la Generalitat republicana de muntar uns estudis de cinema sonor que s’instal·laren a Montjuïc, en un edifici llogat a l’Ajuntament. Foren els primers estudis sonors de l’Estat espanyol i tingueren el marquès de Breteuil, soci capitalista, com a president del consell d’administració i C. Lemoine com a administrador delegat. La instal·lació acústica la feu l’enginyer industrial i tècnic radiofònic Josep Maria de Guillén-Garcia, abans conseller de l’Orphéa francesa, amb tecnologia francesa (l’equip sonor portàtil Radio-Cinéma de la Gaumont). Els estudis s’inauguraren amb el rodatge del film Pax, de F. Elías, en versió francesa, ja que no es trobà capital per fer-lo en una de les llengües cooficials al Principat. Acabat aquest rodatge, Breteuil marxà i el que començà com un plató provisional s’anà convertint en estable gràcies al seu nou sistema sonor que interessà realitzadors com ara José Buchs que viatjà a Barcelona per contractar-lo per al rodatge de Carceleras: primera cinta sonora totalment parlada i cantada en castellà. El projecte d’un curt còmic en dues versions, espanyola i francesa, provocà una crisi econòmica que remuntaren amb El último día de Pompeyo (F. Elías), amb capital francès, i amb El sabor de la gloria (Fernando Roldán), films parcialment sonors. Durant el primer any de funcionament es dedicaren a l’explotació dels equips sonors per al doblatge de títols al castellà, la sonorització, el rodatge de noticiaris sonors, el doblatge de documentals i material publicitari, i el lloguer dels estudis a altres productores. Els estudis crearen una bona infraestructura, la qual cosa feu que tota la producció espanyola del 1932 i la quasi totalitat de la del 1933 sortís dels Orphea. També s’hi rodaren: Mercedes (1932, Josep Maria Castellví) –amb alguna seqüència parlada en català–; El canto del ruiseñor (1932, Carlos San Martín); Boliche i Rataplán, ambdós de F. Elías i del 1933; i El hombre que se reía del amor (1933, B. Perojo). També s’hi rodà El Cafè de la Marina (1933-34, Domènec Pruna), primer títol parlat del tot en català i el primer filmat en so directe. D’altra banda, els estudis crearen una productora el 1933 amb el nom de Barcelona Distribución Orphea Film, amb sucursals a Madrid, València, Sevilla, Bilbao i la Corunya. Formaven part del consell d’administració l’inventor Aurelio Lerroux, nebot del dirigent del Partit Radical, i Joan Pich i Pon, d’aquest mateix partit, senador i alcalde de Barcelona, entre d’altres. La seva finalitat era distribuir les produccions pròpies i una sèrie de curts musicals i documentals de caràcter educatiu. La seva vida, però, fou curta, a causa de diversos escàndols relacionats amb els seus socis, i desaparegueren abans de l’esclat de la guerra civil. D’altra banda, l’any 1934 es creà la filial Publi-Orphea, destinada al rodatge de curts i documentals. Després d’alguna irregularitat financera, el 1935 es constituí mercantilment a Madrid la societat gestora Estudios Cinematográficos Orphea Film, SA (ECOFSA), amb un consell d’administració format per C. Lemoine, el valencià Vicent Casanova i Giner, de CIFESA, i el capitalista mexicà Emilio Gutiérrez Bringas, que també en fou el president. Al febrer del 1936, i durant el rodatge de María de la O (F. Elías), es declarà un incendi al plató A que el destruí completament. C. Lemoine firmà un acord empresarial amb Daniel Aragonès i Antoni Pujol, copropietaris del laboratori Cinefoto (Aragonès i Pujol, SL), per refer la part afectada. Aquests laboratoris també s’encarregaven del revelatge i el tiratge de les còpies rodades als estudis. Durant la guerra, F. Elías, falangista, marxà a Mèxic, i C. Lemoine es passà al bàndol franquista, vengué la resta d’accions a Cinefoto i marxà a Madrid, on creà els estudis Sevilla Films, però sembla que fou assassinat el 1942 a pocs metres d’allà. La CNT/FAI incautà els estudis i hi crearen la Secció de Decoradors Tècnics Escenògrafs-Tallers Escenogràfics del SIE. La cinta més coneguda que s’hi rodà en aquest període fou Sierra de Teruel (L’Espoir, 1938-39, André Malraux). El 1939, els Orphea passaren a ser propietat municipal, encara que gestionats en règim de llogaters per Cinefoto, que disposava del 50% de les accions, la qual cosa obligà a reestructurar la societat de la manera següent: Joan Antoni Pàmies, president; D. Aragonès i A. Pujol, consellers delegats; Alfred Baulies, administrador, i Cèsar Espiga, organitzador dels tallers. Durant la dècada del 1940, els estudis modernitzaren els seus equipaments, en particular els sonors, amb l’adquisició d’aparells d’enregistrament Western Electric. Per als doblatges de produccions estrangeres, es contractaren els serveis de directors de la categoria de Gonçal Delgràs, Fernando Ulloa i Ramon Martori, i després de Rafael Navarro i Miguel Ángel Valdivieso. Entre les veus que hi treballaren destaquen les de Fernando Rey, Fernando Fernán Gómez, Jesús Puche, Emilio Fábregas, Enrique Romero, Pepe Casín, Rafael Luis Calvo, María Dolores Gispert i Carmen Robles. Els anys següents es distingiren pel caràcter capdavanter en el cinema espanyol, ja que foren els primers que rodaren films en color (en Cinefotocolor), films en relleu, i el primer "olorós" fet al món, Scent of Mystery (1959), produït per Michael Todd i dirigit pel seu fill, amb el sistema Aromarama; així com un dels més taquillers de la història del cinema espanyol, El último cuplé (1957, Juan de Orduña). El 1950 els estudis tenien una capacitat anual de producció de sis a vuit llargs, i disposaven de dos platós, una piscina per a escenes submarines; equips de llums, so, càmeres, tràvelings; sales de muntatge i sonorització; sales de projecció, etc. L’últim títol que s’hi rodà fou La bella Lola (1962, Alfonso Balcázar), poc després del qual, el 28 d’abril de 1962, s’hi declarà un nou incendi. Diverses hipòtesis apunten que el foc fou intencionat per eliminar els estudis i poder ampliar el Poble Espanyol. Les dures condicions que imposà el consistori, presidit per l’alcalde Josep Maria de Porcioles, feren impossible qualsevol intent de refer els estudis.
Bibliografia
El primer estudio sonoro de España i De Le Perthus a Barcelona con los elementos de Orphea Film, "El Cine", 12-19. 05. 1932.
Los Estudios Orphea destruidos por un incendio, "Popular Film", núm. 495, 1936.
AMORÓS, A.: Els Estudis Cinematogràfics Orphea, "Cinematògraf", vol. 1, 1984, p. 69-102.
CERDÁN, J.: Orphea Film. Mito, anécdota y metonimia, "Cuadernos de la Academia", núm. 10, 2001, p. 43-61.
CERDÁN, J. i FERNÁNDEZ, L.: Estudios Cinematográficos Orphea Film: La química de un sueño y La alquimia de un sueño, "Cuadernos de la Academia", núm. 5, 1999, p. 93-109 i 111-124.
JUNCOSA, X.: Orphea, el miratge d’una indústria (2002, llargmetratge documental vídeo).