Iquino el 1950 a l’avinguda del Paral·lel de Barcelona. El 1955 ja tenien tres platós, cinc models de càmeres, projectors de llum, "girafes", tràvelings, cinc sales de muntatge, de projecció, de doblatge, i altres serveis (camerinos, maquillatge, sastreria, perruqueria, etc.). Per agilitar els rodatges, Iquino també creà els seus propis estudis de sonorització, els Parlo Films, per als quals adquirí equips d’enregistrament Klangfilm. Durant alguns anys, els IFISA foren un punt de referència important per a la cinematografia espanyola, i sobretot després de la desaparició dels estudis creats durant les dècades del 1930 i el 1940. S’hi rodaren títols produïts per la mateixa productora o per d’altres, com Este Films o PC Teide. Malgrat les limitacions del local s’hi arribaren a fer fins a tres produccions alhora; en total, uns vuit títols l’any i 72 llargs en vint anys. El 1970, però, Iquino patí greus dificultats econòmiques i es vengué els estudis IFISA i Parlo Films. Més endavant comprà els antics locals de CIFESA i de Rey Soria Film i hi realitzà les seves últimes dinou produccions.
Bibliografia
RIAMBAU, E.: Iquino: la "fábrica" del Paralelo, "Cuadernos de la Academia", núm. 10, 2001, p. 303-313.