Vida
Doctor en lletres per la Universitat de Barcelona (UB), fou deixeble de Jordi Rubió i Balaguer i es llicencià també en dret. S’acostà al fenomen cinematogràfic "fent un esforç per a situar el cinema com una font de doctrina estètica, en relació amb totes les manifestacions de la cultura contemporània", segons les seves mateixes paraules. El 1927 començà a col·laborar a la premsa periòdica ("La Noche") i feu els primers articles sobre cinema a "Páginas extraordinarias de El Día Gráfico" (1926-1929) i al setmanari "Mirador" a partir del 1929, que vertebraren el seu llibre Una cultura del cinema (Introducció a una estètica del film) (1930): el primer intent de plantejar una teoria del cinema a Espanya, que l’associà amb els moviments avantguardistes. Publicà a la revista "Hèlix" i signà amb Sebastià Gasch i Lluís Montanyà el primer i únic número dels Fulls Grocs. En el seu llibre L’avantguardisme a Catalunya i altres notes de crítica (1932), dedicà un capítol al cinema. Dirigí el I Curs Universitari de Cinema sobre estètica cinematogràfica a la UB (1932), en què participaren Jeroni Moragas, Josep Palau, María Luz Morales, S. Gasch, Josep Carner i Ribalta, Rossend Llates, L. Montanyà. Durant la dècada del 1930 publicà articles sobre cinema a "Revista de Catalunya" o "Institut-Escola". Formà part (1933) de la comissió gestora del Comitè de Cinema de la Generalitat Republicana en representació de la Universitat i s’interessà per l’aplicació del cinema a l’ensenyament. En aquesta línia, participà en el Congrés Internacional de la Cinematografia de l’Educació i de l’Ensenyament (Roma 1934); i feu el treball "Cine y adolescencia" (El arte de quedarse solo y otros ensayos, 1936). Després de la guerra no li permeteren continuar la docència universitària, però reingressà a la seva càtedra de literatura de l’Institut Jaume Balmes de Barcelona i el 1939 fou nomenat primer director de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, des del qual organitzà alguns cursets de cinema. A partir del 1949 fou president de la delegació a Barcelona de l’Associació Espanyola de Filmologia. La seva obra assagística posterior a la guerra conté diverses referències al cinema: Tiempo fugitivo. Figuras y paisajes de 1940 (1941); El engaño a los ojos (Notas de estética menor. Lo plástico y lo auditivo. Ética y estética del Mediterráneo. Estética del cine mudo. Viaje alrededor de la poesía (1943); Cuestión de límites. Cuatro ejemplos de estéticas fronterizas: Cervantes, Velázquez, Goya, el cine (1963); Ensayos escogidos (1965) i Memoria de una generación destruida (1930-1936) (1966). El seu polifacetisme el menà a acostar-se a l’estudi i a la reflexió sobre el cinema des de criteris de rigor, estètics i culturals.
Bibliografia
CAPARRÓS, J.M.: Guillem Díaz-Plaja, introductor del cinema a la Universitat, "D’art", núm. 11, 1985, p. 353-354.
HERRERA, J.: Teoría y crítica cinematográficas en la época de las vanguardias: la contribución de Guillem Díaz-Plaja, "Cinematògraf", núm. 3, 2001, p. 127-143.