Nasqué amb el propòsit de treballar per la promoció i potenciació del cinema català i també dels Països Catalans, així com pel desenvolupament de la indústria cinematogràfica i la creació d’un cinema inscrit en la lluita democràtica. Fou en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada (1975) que sorgí un projecte de creació d’una societat anònima amb el nom d’Institut de Cinema Català, i es redactà el manifest Per a un cinema català. Els seus signants foren Francesc Bellmunt, Jordi Cadena, Jaime Camino, Carles Duran, Ramon Font, Josep Maria Forn, Romà Gubern, Francesc Pérez-Dolz, Josep Antoni Pérez Giner i Josep Maria Vallès, si bé a Prada també actuaren com a portaveus Pere Ignasi Fages i Ricard Salvat. A partir del 1976, l’ICC nomenà director gerent Joan Antoni González i Serret (1948), provinent del camp cineclubista i editorial. Les primeres produccions que es realitzaren foren tres curts en 16 mm per a la Caixa de Pensions de difusió interna: Exàmens de J. F. Solivellas; Tennis taula 77 de F. Bellmunt i Corals infantils de F. Pérez-Dolz. A continuació s’arribà a un acord amb l’Ajuntament de Barcelona per tirar endavant cada setmana un Noticiari de Barcelona amb la voluntat de tenir una presència continuada de cinema català a la cartellera. La demanda s’estengué arreu de Catalunya, i a Andorra i Perpinyà. Se’n realitzaren 61 fins el 1980, moment en què l’acord s’amplià amb l’entrada de la Generalitat, i llavors passà a anomenar-se Notícia de Catalunya (1981-88), amb temes encara més generals i una exhibició més àmplia. Paral·lelament, l’ICC promogué el 1980 un debat intern que acabà amb l’edició de l’opuscle Política i acció cultural cinematogràfica catalana, a cura de Joaquim Romaguera; i muntà les I Converses de Cinema a Catalunya (1981), les conclusions de les quals foren presentades oficialment al qui llavors era conseller de Cultura de la Generalitat, Max Cahner. La pròpia Generalitat organitzà el 1986 les II Converses, en què l’ICC presentà el text de l’avantprojecte de llei de creació de l’Ens Autònom de la Cinematografia Catalana (1987). La proposta no coincidí amb els projectes de la Generalitat i a partir de llavors es produí un distanciament entre totes dues entitats. D’altra banda, l’ICC anà derivant cap a una societat anònima productora, sense abandonar els seus principis fundacionals: el de la formació professional i el terreny cultural. En aquest camp es creà la Fundació ICC (1992), que vetlla pel patrimoni fílmic generat després de més de vint-i-cinc anys d’existència. També ha publicat la col·lecció de llibres Orphea (1990-2001); ha promogut estudis sobre economia cinematogràfica a Catalunya per Carles José i Solsona (1983-94); i ha propiciat el debat Cinema i llengua a Catalunya (1994). Una fundació que tingué col·laboradors històrics de l’entitat com Jordi Feliu, F. Pérez-Dolz, J. M. Forn (president), C. José (tresorer i cap d’estudis) i J. Romaguera (secretari i cap de publicacions). Per la seva banda, l’ICC prosseguí amb l’activitat productora i participà en sèries televisives com ara Pobles de Catalunya (1984-85); Les claus de vidre (1985, amb Floc. Cinema-Vídeo); Vida privada (1986-87) i Un día volveré (1990-91), totes dues de Francesc Betriu; Terranova (1989-90, Ferran Llagostera); Justícia fosca (1990), amb els EUA; La tramuntada (1997, Laurent de Carcélès), amb França; i Carvalho (1998-99, diversos realitzadors). També en sèries fílmiques com ara Imatges i fets dels catalans (1978-80) i Som i serem. Història de la Generalitat de Catalunya (1981-82); en llargs com Més enllà de la passió (1985-86, Jesús Garay); Pont de Varsòvia (1989, Pere Portabella), El encargo del cazador (1990, Joaquim Jordà), Els mars del sud (1990, Manuel Esteban), Un submarí a les estovalles (1990, Ignasi P. Ferré) i La ciutat dels prodigis (1998-99, Mario Camus); en telefilms com Un amor clar-obscur (1995) i A la vida, a l’amor (1998), tots dos de J. Garay, aquest amb In Vitro; i Carles, príncep de Viana (2001, Sílvia Quer). El 1984 obrí amb empresaris del sector els Plató Ideal. El 1989 participà amb Kopla en la creació de les multisales Boliche de Barcelona (dues pantalles). Amb els anys, l’entitat ha passat a les mans d’industrials i empreses i ha refermat el seu paper de societat de producció de programes de televisió. Presidents: J. M. Forn (1976-78; 1981-86), Sergi Schaaff (1978-80), Josep Lluís Galvarriato (1980-81; 1986-89) i J. Feliu (1989).
Bibliografia
COMORERA, R.: "Noticiari de Barcelona": la transición democrática llevada al cine, "El Correo Catalán", 23. 03. 1980, p. 25.
diversos autors: "Notícia de l’ICC", 1976, 1982, 1987 i 1991; L’Institut del Cinema Català, "Pel·lícula", núm. 1, 1979, p. 4-10; Catàleg de curtmetratges distribuïts per l’ICC, 1982.
JARABA, G.: Peligra el "Noticiari", alternativa catalana del No-Do, "El Periódico de Catalunya", 12. 08. 1979, p. 20.
MARTÍ, O.: "Noticiari", historial conflictiu, "Tele/eXprés", 10. 11. 1978, p. 30.
MARTÍ I ROM, J. M.: Institut del Cinema Català, "Cinema 2002", núm. 38, 1978, p. 72-75.
ROMAGUERA, J.: Converses de Cinema a Catalunya. Conclusions, 1981; L’Institut de Cinema Català, un pam de net i dos de gos com fuig, "El Món", núm. 105, 1984, p. 30; L’urgent i polèmic Ens Autònom del Cinema Català, "El Món", núm. 116, 1984, p. 32.