Vida
A causa de la seva participació en els Fets de Prats de Molló del 1926, s’hagué d’exiliar a París. El 1929 acabà els estudis d’enginyeria que havia començat a l’Escola Industrial de Barcelona, mentre escrivia en "La Nova Revista" i "D’Ací i d’Allà" (1928-29). Gràcies a les seves relacions amb la intel·lectualitat avantguardista figurà amb Salvador Dalí en la seqüència del piano del curt Un chien andalou (1929), i aparegué fugaçment en el llarg L’edat d’or (1930), ambdós de Luis Buñuel. Retornà a Catalunya i amb l’adveniment de la República s’implicà en política: milità en el Bloc Obrer i Camperol (BOC) (1931-34), en Estat Català (1936) i en el Comitè Central de les Milícies Antifeixistes en representació d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) (1936), mentre feia de docent a l’Escola del Treball. Al juliol del 1936 Lluís Companys el nomenà secretari general del comitè organitzador de l’Olimpíada Popular. Després passà a dirigir el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, que s’ocupà del cartellisme, la fotografia, el cinema, l’edició de revistes ("Nova Ibèria", que ell mateix dirigí), la publicació de llibres, etc. Des d’aquesta entitat, muntà la productora Laya Films, que realitzà documentals didàctics i reportatges de guerra, com ara L’enterrament de Durruti (1936, Josep Gaspar), Un dia de guerra en el front d’Aragó (1936, Joan Serra) i Catalunya màrtir (1938, col·lectiu), en què J. Miravitlles feu els comentaris i la locucio en off. També engegà la distribuïdora Catalònia Films, i donà suport logístic al rodatge de Sierra de Teruel (L’Espoir, 1938-39, André Malraux). Paral·lelament, no deixà de publicar articles en "La Gaceta Literaria", "L’Opinió", "L’Hora", "Moments" (1936-38) i "La Humanitat". Després de la guerra, s’instal·là a París, on dirigí "El Poble Català" (1939) amb Rafael Tasis. Escriví en "Le Monde" i "Le Cri des Peuples". A continuació s’instal·là a Mexic i el 1944 es traslladà a Nova York, on edità el butlletí "Spanish Information", representà els tres governs republicans espanyols a l’exili, feu de corresponsal de "La Nostra Revista" (Mèxic 1945-54), dirigí el setmanari "Hablemos" destinat a l’Amèrica Llatina i escriví sense parar. El 1962 retornà a Barcelona, on reprengué la feina periodística ("El Correo Catalán", com a Spectator; "Tele-esprés", "La Vanguadia Española", "Avui", etc.) i prosseguí amb l’edició de la seva àmplia obra literària de caràcter historicopolític o memorialístic amb Ha traït, Macià? (1932), Crítica del 6 d’octubre. Amb un comentari de Lluís Companys (1935), Barcelona, latitud Nova York, longitud París (Assaig econòmic) (1971), Episodis de la Guerra Civil Espanyola (1972), Carteles de la República y de la Guerra Civil (1979), aquest amb Josep Termes i Carles Fontserè, i el llibre de bibliòfil Llums de Broadway (1985). Pel que fa a memòries, escriví: Gent que he conegut (1980, premi Josep Pla 1979) i Homes i dones a la meva vida (1982), en què parla del món del cinema que admirà (Greta Garbo, Miriam Hopkins, Marilyn Monroe, Errol Flynn, etc.). El 1978 participà en el llarg documental La vieja memoria (Jaime Camino), en el qual explicà el seu paper durant la Generalitat republicana.
Bibliografia
BERNILS, J.M.: Jaume Miravitlles, comissari de Propaganda de la Generalitat (1936-1939), "Revista de Girona", núm. 187, 1998, p. 38-43.
d. a.: "Jaume Miravitlles, la cultura en guerra", La guerra civil española. Ministeri de Cultura, Madrid 1980, p. 96-100.
DELCLÓS, T.: Cine de propaganda de la Generalitat, "Tele-exprés", 08.03.1978.
FONTSERÈ, C.: El Met que jo he conegut, "Avui", 23.11.1988.
GUILLAMET, J.: Adéu a Jaume Miravitlles, "Diari de Barcelona", 16.11.1988.
PONS, A.: "Jaume, Met, mil Miravitlles", Deu daus. Edicions 3 i 4, València 1992.
SEMPRONIO: Un curiós retrat del Met jove, "Avui", 12.03.1989; De quan el Met cantava a Cotlliure, "Avui", 21.03.1998.
SENTÍS, C.: Dos nois de Figueres, "Avui", 30.01.1989; Jaume Miravitlles, un avançat al seu temps, "Avui", 20.06.1989; Les "llumeneres" de Nova York, "Avui", 22.12.1991.