Vida
A catorze anys i gràcies als seus coneixements de francès, fou contractat com a ajudant de càmera de l’operador suís Adrien Porchet en El octavo mandamiento (1934) i també en Amor gitano (1935, Alfonso de Benavides). Durant la guerra civil treballà per a la productora anarquista SIE Films i col·laborà en Aurora de esperanza (1936-37, Antonio Sau), primer film de ficció i un dels més importants realitzats per la CNT, i també en Paquete, el fotógrafo público nº 1 (1937, Ignasi F. Iquino). Deixà el sindicat i entrà a Laya Films –productora de noticiaris i documentals de la Generalitat–, i fou fotògraf en el 18è Cos de l’Exèrcit d’Enrique Líster. Acabada la guerra, continuà com a ajudant de càmera en La tonta del bote (1939, Gonçal Delgràs) i Deliciosamente tontos (1943, Juan de Orduña). Quan la productora CIFESA es traslladà a Madrid s’hi instal·là contractat com a segon operador sota les ordres dels directors de fotografia Alfredo Fraile i Manuel Berenguer (antic company a Laya). Dirigí per primera vegada la il·luminació d’un dels episodis de Cuatro mujeres (1947, Antonio del Amo) i debutà definitivament amb La sombra iluminada (1948, Carlos Serrano de Osma). Durant la dècada del 1950, la seva versatilitat i creativitat artística el feren imprescindible per a productors com Pedro Masó i directors com Pere Lazaga (amb qui feu 22 films), Antonio del Amo (13 cintes) i Jose María Forqué (10 films). Fou el primer que utilitzà la llum rebotada a El santuario no se rinde (1949, Arturo Ruiz-Castillo) i emprà fórmules neorealistes mai vistes a l’Estat espanyol a Día tras día (1951, A. del Amo). Després d’Orgullo (1955, Manuel Mur Oti), el primer western rodat a l’Estat, s’enfrontà al major repte de la seva carrera amb La gata (1955, Margarita Aleixandre i Rafael María Torrecilla), primera cinta que utilitzà el CinemaScope i Eastmancolor, i que clausurà el Festival de Cinema de Califòrnia amb un èxit considerable. També escriví el guió de dos documentals de Pedro Baudín el 1960, i a partir del 1972 es dedicà a la investigació de sistemes d’alta definició de la imatge i objectius anamòrfics d’alta precisió. Muntà de manera artesanal dues positivadores amb un suport de pel·lícula revolucionari (anomenat Format Mariné), que li valgueren el 1974 la menció honorífica del Patronat Juan de la Cierva "als estudis per a millorar la qualitat i definició del fotograma cinematogràfic". Ben conscient de la necessitat de conservar i restaurar el patrimoni fílmic, instal·là el seu laboratori a l’Escola Oficial de Cinematografia. Alternà aquesta feina d’investigació amb la de col·laborar amb Joan Piquer i Simón en publicitat i en els seus films, Supersonic Man (1979) i Los diablos del mar (1982). També experimentà amb efectes especials en La noche más hermosa (1984, Manuel Gutiérrez Aragón), i a Slugs (muerte viscosa) (1987) i La grieta (1988-89), ambdós de Piquer. Paral·lelament, creà un departament de restauració (1985) a la Filmoteca Espanyola. Aquell mateix any inventà un tren de rentat de recuperació higromètrica i diverses positivadores òptiques, motiu pel qual rebé la Medalla d’Or al mèrit en les Belles Arts 1989 del Govern espanyol. També exercí la docència des del 1992, impartí conferències sobre la conservació i restauració del cinema arreu del món, i rebé importants guardons, com el prisma d’honor de l’AEC 1993, el Nacional de Cinematografia del Ministeri de Cultura el 1966 i el 1994, el Segundo de Chomón de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya 2001 "per la innovació tecnològica en benefici del cinema, pels més de cent films com a fotògraf i per la restauració de nombrosos títols", entre els quals destaquen Castigo de Dios (1927, Hipólito Negre), Aldea maldita (1929-30, Florián Rey) i La verbena de la paloma (1935, Benito Perojo), gràcies al seu treball en el departament de restauració de l’Escuela de Cinematografía y del Audiovisual de la Comunidad de Madrid (ECAM) que dirigeix. El seu fill Òscar (Madrid 1951), dissenyador gràfic, s’ha especialitzat en la realització de cartells, com els de Todo sobre mi madre (1999, Pedro Almodóvar) i Sin noticias de Dios (2000, Agustín Díaz Yanes).
Altres films
1950 El capitán Veneno, L.Marquina.
1951 La llamada de África, C.F.Ardavín.
1953 Cristo, M.Alexandre i R.M.Torrecilla (doc.).
1957 El batallón de las sombras, M.Mur Oti.
1959 La vida empieza ahora, A.Vázquez Gallo. [Cuba.]
1960 091, Policía al habla, J.M.Forqué.
1962 La gran familia, F.Palacios.
1965 Historias de la televisión, J.L.Sáenz de Heredia.
1969 El otro árbol de Guernica, P.Lazaga.
1970 Crimen imperfecto, F.Fernán Gómez.
Bibliografia
FERNÁNDEZ COLORADO, L.: Juan Mariné, "Cuadernos de la Academia", núm. 3, 1998, p. 233-254.
SOLER, M.E.: Joan Mariné, el "nano" de Laya Films. Entrevista, "Cinema Rescat", núm. 5, 1998, p. 44-48.
SORIA, F.: Juan Mariné: un explorador de la imagen. Filmoteca Regional de Múrcia 1991.