Vida
Després de cursar la llicenciatura de dret a la Universitat de Barcelona (1956), la dèria pel cinema que li venia ja de petit el portà a ingressar a l’Institut d’Investigacions i Experiències Cinematogràfiques (IIEC) de Madrid, on coincidí amb altres futurs professionals al llarg dels dos anys que hi passà. Fou soci de la productora UNINCI, lligada a sectors del Partit Comunista d’Espanya, i s’estrenà com a cineasta amb el curt produït per aquesta Día de los Muertos (Madrid 1960) (1960), codirigit amb Julián Marcos, i que no fou aprovat per la Censura. Continuà la seva activitat en tasques d’ajudant de direcció, secretari de rodatge, guionista i actor ocasional, i també escrivia per a publicacions especialitzades com ara "Cinema Universitario" i "Nuestro Cine". Quan tornà a Barcelona es relacionà amb Pere Portabella, José María Nunes, Carles Duran, Ricard Bofill i Jacinto Esteva, i amb aquest últim signà Dante no es únicamente severo (1967), considerat el film-manifest de l’Escola de Barcelona. Davant els impediments que trobà per a endegar nous projectes, i amb la vivència propera dels problemes que patiren els amics i col·legues més propers (com Duran amb Liberxina 90, 1970, un film en què col·laborà estretament, i el documental, Maria Aurèlia Capmany parla d’"Un lloc entre els morts", 1969), s’instal·là a Itàlia. Allí realitzà entre el 1969 i el 1970 documentals de caràcter marcadament polític, amb el finançament d’organitzacions lligades al Partit Comunista Italià. També es dedicà a la traducció d’obres de narrativa i assaig, algunes de cinema, principalment per a l’Editorial Anagrama del seu amic Jordi Herralde, dins la qual encetà, a més, una sèrie de llibres de cinema. Mort Franco tornà a Barcelona i després a Madrid, on romangué una dècada. Establert definitivament a Catalunya, ha compaginat la tasca de traductor amb la de guionista de cinema i televisió, tot treballant amb certa assiduïtat amb Vicente Aranda a Cambio de sexo (1976); el díptic d’El Lute (1986-87 i 1987-88); la sèrie de televisió Los jinetes del alba (1989-90); Intruso (1993); Carmen (2001-02), i també per a films de León Klimovsky, Luis Correa, Mario Camus, Javier Rebollo, Andrés Linares i, més tard, Chus Gutiérrez o Marc Recha. A la dècada del 1980 inicià també una activitat docent a partir de la seva experiència en el guionatge i el documentalisme, en centres com ara l’Escuela Internacional de Cine y Televisión de San Antonio de los Baños (Cuba), l’ESCAC o la Universitat Pompeu Fabra. Les seves conviccions polítiques i l’experiència guanyada a Itàlia en un cinema de propaganda i activisme polític tingueren la seva empremta en el següent llarg com a director: Numax presenta. . . (1979-80). Deu anys després realitzà un altre documental ben diferent, El encargo del cazador (1990). Finalment, la seva activitat com a director tornà a prendre embranzida amb Un cos al bosc (1996), una cinta de ficció; i el documental Mones com la Becky (1999, amb Núria Villazán). L’experiència positiva d’aquesta darrera obra l’ha dut a un nou projecte documental sobre un controvertit cas de pederàstia al barri del Raval de Barcelona, Juegos de niños (2001-02), de tres hores. El 2000 rebé el premi Sant Jordi de Cinematografia "a la trajectòria professional d’un director de cinema d’àmbit nacional, a més de guionista".
Altres films
1969 Portogallo, paese tranquillo (migmetratge documental); I tupamaros ci parlano (llargmetratge documental).
1970 Il per chè del dissenso (curtmetratge documental); Lenin vivo, amb G.Toti (migmetratge documental).
2003 Agnòsies (3 curtmetratge documental vídeo)
Bibliografia
GARCIA I FERRER, J.M. i MARTÍ I ROM, J.M.: Joaquim Jordà. Cineclub de l’Associació d’Enginyers, Barcelona 2001.
RIAMBAU, E. i TORREIRO, C.: El cinema de l’Escola de Barcelona i el seu entorn. Generalitat de Catalunya, Barcelona 1993.
VIDAL, N.: Joaquim Jordà: el círculo del perverso, "Nosferatu", núm. 9, 1992, p. 48-55.