Vida
Cunyat de Fèlix Millet i Maristany, un dels grans mecenes de la cultura catalana durant el franquisme, s’associà a l’empresa Estela Films, creada per Millet a Barcelona el 1948 per impulsar la producció del llarg d’animació Érase una vez. . . (La Cenicienta) (1948-50), dirigit per Josep Escobar i inicialment registrat per Baguñà Hermanos. Arran dels problemes que tingué el film, la productora es traslladà a Madrid per canalitzar les inquietuds cinematogràfiques dels militants d’Acció Catòlica, d’acord amb el mateix model impulsat a Itàlia per la Democràcia Cristiana. Inicialment l’empresa es decantà per produir les pel·lícules de directors com José María Forqué (El diablo toca la flauta, 1953; Un día perdido, 1954; Amanecer en Puerta Oscura, 1957) i José Antonio Nieves Conde (Los peces rojos, 1955; Entre hoy y la eternidad / Zwischen Zeit und Ewigkeit, 1956, amb Arthur Maria Rabenalt), sense oblidar puntuals col·laboracions amb els realitzadors catalans Francesc Rovira i Beleta (Històries de la Fira [Historias de la Feria], 1957), Rafael J. Salvia (Días de feria, 1959) i Gonçal Delgrás (Café de Chinitas, 1960) i l’aposta per Fernando Fernán Gómez amb La vida por delante (1958). A partir de la dècada del 1960 també fundà les distribuïdores Dipenfa i Filmayer, i, coincidint amb el període en què fou president de l’Agrupació Sindical de Productors Cinematogràfics i de les societats estatals Uniespaña i Cinespaña, s’abocà a una intensa política de coproduccions, majoritàriament amb Itàlia, alternades amb ocasionals contractes amb Fernán Gómez (Los Palomos, 1964), Jordi Grau (Una història d’amor [Una historia de amor, 1966]; La cena (Historia de una chica sola), 1969) i Mariano Ozores (Operación Secretaria, 1966). Atret a Barcelona per la possibilitat de reactivar el cinema català, el 1969 emprengué tres coproduccions amb Rovira i Beleta (La llarga agonia dels peixos fora de l’aigua), Jaime Camino (Jurtzenka (Un hivern a Mallorca) [Jurtzenka (Un invierno en Mallorca)]; en català, 1988) i Josep Maria Forn (La respuesta), però la Censura reaccionà durament contra aquest últim projecte, que no s’estrenà fins a l’arribada de la democràcia i, encara més tard, en la versió catalana M’enterro en els fonaments (1984). Fruit d’aquesta experiència tan negativa, tornà al terreny del cinema comercial amb noves coproduccions internacionals; comèdies eròtiques dirigides per Joan Bosch (Mauricio, mon amour, 1976; Es pecado. . . pero me gusta, 1977; Los locos vecinos del segundo, 1980) i José Ramón Larraz (El periscopio, 1978); i documentals històrics nostàlgics del franquisme, com España debe saber (1976, Eduardo Manzanos). A partir del 1980 s’instal·là definitivament a Barcelona, on s’associà amb J. M. Forn i Ferran Llagostera i crearen l’empresa Centre Productor de la Imatge (CPI), amb la qual impulsà els llargs d’aquest últim (Bar-Cel-Ona, 1986; Gran Sol, 1987-88 i Terranova, 1989-90), a més de diverses sèries per a la televisió i vídeos institucionals. El seu fill Javier, historiador de prestigi, signà el guió de Comandos / Commando suicida (1968, Camillo Bazzoni), mentre que el seu germà Félix (1948 – 1991) orientà l’evolució d’Estela vers coproduccions, habitualment amb Brezal PC, de films rodats per realitzadors consagrats com J. Grau (Coto de caza, 1982-83), Luis G. Berlanga (Moros y cristianos, 1987) i Mario Camus (La vieja música, 1985; La forja de un rebelde, 1988-89), o promeses de cert prestigi com José Luis Cuerda (Pares y nones, 1982) i l’actor José Sacristán (Soldados de plomo, 1983).