Vida
Fill del poeta i dramaturg Eduard Marquina i Angulo, i cunyat i oncle dels compositors Ernesto i Cristóbal Halffter, respectivament. Estudià enginyeria industrial i després es traslladà als estudis Tobis (França) i als UFA (Alemanya) amb l’objectiu d’especialitzar-se com a tècnic de so. Començà a exercir l’ofici el 1934 als estudis CEA de Madrid (fundats pel seu pare i altres) com a sotsdirector tècnic. L’any següent fou contractat per Luis Buñuel, el qual supervisà el seu debut com a director a Don Quintín el Amargao. En solitari feu el musical El bailarín y el trabajador (1936), basat en l’obra teatral de Jacinto Benavente. Amb l’inici de la revolta militar del 1936, marxà a Buenos Aires, on, a més d’exercir de tècnic de so, realitzà La Chismosa (1938, amb Enrique T. Susini) i coadaptà Así es la vida (1939, Francisco Múgica), que no dirigí perquè la guerra civil ja s’havia acabat i decidí tornar a casa. Contractat per CIFESA, començà a gaudir d’una certa popularitat després d’encarregar-se de la coproducció dels films següents: El último húsar/Amore di ussaro (1940), realitzat en uns estudis italians; Su hermano y él (1941), amb argument i guió del seu pare; l’èxit Malvaloca (1942), segons l’obra teatral homònima dels germans Álvarez Quintero; Doña María la Brava (1948), segons una peça teatral del seu pare; El capitán Veneno (1950), de Pedro Antonio Alarcón, i Amaya (1952). Sense abandonar del tot la seva feina com a director, a partir del 1954 es dedicà a escriure guions i adaptacions, com ara La Luna vale un millón (1945, Florián Rey) i ¿Dónde vas, Alfonso XII? (1958, Luis César Amadori). També exercí com a director de producció de Madrugada (1957, Antonio Román) i 10:30 P. M. Summer (1966, Jules Dassin), fins que el 1955 creà la seva pròpia productora, PC Día, amb la qual dugué a terme sis projectes, entre els quals destaquen Congreso en Sevilla (1953, A. Román) i Una gran señora (1959, L. C. Amadori). S’ocupà també d’altres tasques relacionades amb el cinema, com ara assessorar el llarg documental inacabat d’Abel Gance, Sol y sombra de Manolete (1944-45), i reordenar administrativament l’accidentada filmació de La dama de Beirut (1964-65, Luis M. Delgado, que enllestí aquest en morir Ladislao Vajda). També treballà per a la televisió escrivint guions per a la sèrie Al margen de la historia i adaptant la novel·la Rose Nozier, de Henry Greville. Del 1968 data la coproducció amb Mèxic Cerco de terror, que no fou estrenada fins a mitjan 1971. Durant el període 1947-55 exercí de professor de l’Institut d’Investigacions i Experiències Cinematogràfiques (IIEC) en les disciplines de producció, tecnologia i muntatge, i al marge del cinema també escriví per al teatre i estrenà la comèdia Mi adorado criminal (Barcelona 1945).
Altres films
1941 Torbellino.
1942 Vidas cruzadas.
1943 Noche fantástica.
1944 Santander, la ciudad en llamas.
1949 Filigrana.
1951 Quema el suelo.
1953 Así es Madrid.
1960 Adiós, Mimí Pompón.
1961 Ventolera.
1962 La batalla del domingo.
1964 Valiente.
Bibliografia
PÉREZ PERUCHA, J.: El cinema de Luis Marquina. SEMINCI, Valladolid 1983.