Vida
Fill de l’actor i cantant Manuel Gas i nebot de Mario Cabré, destaca en totes les facetes artístiques que emprèn: teatre, cinema, doblatge, i també com a actor, director i escriptor. Debutà com a actor a set anys al costat del seu pare en Los agentes del Quinto Grupo (1954, Ricard Gascon), i després participà com a secundari en títols com El hombre oculto (1970, Alfonso Ungría); Las largas vacaciones del 36 (1975, Jaime Camino), Cambio de sexo (1976, Vicente Aranda); La cripta (1981, Cayetano del Real); El placer de matar (1987, Félix Rotaeta), en què també fou coautor del guió, i El llarg hivern (1991, J. Camino). Ha protagonitzat els curts Catherine (1969, Francesc Bellmunt); Quizás (1970, Ramon Font); Determinados momentos musicales (1971, Alejandro Corniero), i Crónica de Rondibilis (1974, José Luis Guarner); i els llargs La sombra del delator (1993, José Antonio Páramo); L’amor és estrany (1998, Carles Balagué); Blanca Madison (1998-99, C. Amil) i Amic/amat (1999, Ventura Pons); i en televisió, ha intervingut en La mujer de tu vida (1988, José Miguel Ganga) i Coup de lune (2000, Eduardo Mignogna). Com a realitzador és l’autor de tres curts per al seu espectacle Rotornello pop, i d’un llarg, El pianista (1997-98), en què adaptà la novel·la homònima de Manuel Vázquez Montalbán. També ha estat director de doblatge i ha posat la veu a grans intèrprets de la pantalla. En l’àmbit teatral ha muntat òperes clàssiques com ara Il trovatore (1980) i Il turco in Italia (1984); ha dirigit musicals com Golfus de Roma (1983), Sweeney Todd (1995), Guys and Dolls (1998) i The Full Monty (2001), i també teatre de cabaret: Cuplé (1970), Xauxa (1971) i Tango (1973), un espectacle de ball i cant amb Guillermina Motta i Enric Barbat, del qual sortí un curtmetratge, el seu primer film (1974), que signà com a Màrius Grisú. En teatre ha abordat els gèneres i els autors més diversos: Rafael Alberti (El adefesio, 1968), José Zorrilla (Don Juan, 1976), Luigi Pirandello (Enrique IV, 1978), Bertolt Brecht (L’òpera de tres rals, 1984), Oscar Wilde (Salomé, 1985), Arthur Schnitzler (La ronda, 1986), J. B. Priestley (El temps i els Conway, 1992), Mercè Rodoreda (La senyora Florentina i el seu amic Horner, 1993), William Shakespeare (Otelo, 1994), Tennessee Williams (El zoo de cristal, 1994; La gata sobre el tejado de zinc, 1995), Josep Maria Benet i Jornet (Olors, 2000), Frank Wedekind (Lulú, 2001) i Jean Genet (Las criadas, 2002). Igualment ha dirigit sarsuela i ha participat com a actor en obres com ara Noisses off, Medea,Doña Rosita la Soltera i el monòleg Mi suicidio. "El pesimismo alegre", de Henri Roorda (2004). Ha estat director del Festival de Tardor de Barcelona i del Festival Olímpic de les Arts en el marc de l’Olímpiada Cultural 1992. Al febrer del 2004 assumí la direcció artística del Teatro Español de Madrid. El 1995 rebé el Premi Nacional de teatre del Ministeri de Cultura pel conjunt de la seva activitat.
Bibliografia
GIRAMÉ, J. i MUÑOZ, Ò.: Conversa entrevista amb Mario Gas, "Assaig de teatre", núm. 18-20, 1999, p. 63-82.
SOTORRA, A.: El TNC, a tot Gas, "Avui diumenge", 12.06.1998, p. 4-9.