Vida
Filla del famós actor del Paral·lel Josep Santpere i de Rosa Hernáez, s’inicià en el món del teatre el 1938, en plena guerra, cosint la roba d’escena de la companyia del seu pare i participant-hi com a actriu a l’espectacle Tenori musical. El mateix any debutà en el cinema amb Ignasi F. Iquino en un migmetratge no estrenat aleshores: Paquete, el fotógrafo público nº 1. El 1939 fitxà per a la productora CIFESA i interpretà el primer film realitzat després de la guerra, Los cuatro robinsones (Eduardo G. Maroto). Alguns anys més tard, alternà teatre i cinema, fent petits papers còmics en vuit títols d’I. Iquino, entre el 1942 i el 1948, dels quals sobresurten El pobre rico (1942) i Viviendo al revés (1943). A final de la dècada del 1940 es dedicà exclusivament al teatre en les companyies d’Iquino i Paco Martínez Soria i de Joaquim Gasa, en la qual treballà vint anys amb els espectacles Las siete mujeres de Adán i Marque seis cifras. Ja a la dècada del 1960 amplià les seves activitats en programes televisius, com ara Gran parada, amb Miguel Gila. A partir de llavors interpretà films com a protagonista, Miss Cuplé (1959, Pere Lazaga) i Detective con faldas (1961, Ricardo Núñez). Després de treballar també a la ràdio i fins i tot al circ, començà un declivi professional en què l’autoparòdia de catalana tòpica i la caricatura del seu propi histrionisme foren la nota més destacada, probablement per la manca de papers de la seva altura. A la dècada del 1970 només intervingué en sis films com ara La ciutat cremada (1975-76, Antoni Ribas) i ¡¡Bruja, más que bruja!! (1976, Fernando Fernán Gómez). El 1980 feu la que és probablement la seva millor interpretació a Patrimonio nacional (Luis G. Berlanga) i treballà en films de Ventura Pons, com ara El vicari d’Olot (1980-81), al mateix temps que participà en programes televisius com ara Mare i fill, SL i Tutti frutti. Les seves últimes interpretacions foren a la coproducció francoespanyola Krapatchouk: al este del desdén (1991, Enrique Gabriel) i a Makinaja, "el último choriso" (1991-92, Carlos Suárez). Morí sense poder acabar una segona part d’aquest film. Rebé la distinció d’honor en els Premis de Cinematografia de la Generalitat 1988 i, com a treballadora incansable amb més de cent títols a l’esquena, se li atorgà la Creu de Sant Jordi i la Medalla d’Or al mèrit en el treball 1992. El 2000 s’edità un disc de l’actriu amb temes del Paral·lel de la dècada del 1920 titulat Cançons del meu pare.
Altres films
1942 El pobre rico, I.F.Iquino.
1945 Ni pobre ni rico, sino todo lo contrario, I.F.Iquino.
1947-48 Vida en sombras, L.Llobet i Gràcia.
1968 La viudita ye-yé, J.Bosch.
1986 La rossa del bar, V.Pons.
Bibliografia
ROIG, M.: "Entrevista a Mary Santpere", Personatges. RTVE / Editrama, Barcelona 2002 (migmetratge documental).
ROMÁN, M.: Los cómicos. Royal Books, Barcelona 1996, vol. IV, p. 79-84.
SANTPERE, M.: Mi vida, Ediciones Este, Barcelona 1965.
SEMPRONIO: "Mary Santpere entre los suyos", Los barceloneses. Ed. Barna, Barcelona 1959, p. 138-140.
ÚBEDA, J.: "Mary Santpere", El meu avi. TVC 2001 (migmetratge documental).