Fernando Fernández fou el fundador d’una saga de fotògrafs comercials que adoptaren el pseudònim artístic de Napoleon, i operaren bàsicament a Barcelona, però també a Madrid, des del 1840 fins al 1960 aproximadament. El seu fill Antonio Fernández Soriano, nascut prop d’Albacete (? - Barcelona 1916), es casà el 1850 amb Anne (després Anaïs) Tiffon Cassan, el pare de la qual tenia un local a la rambla de Santa Mònica de Barcelona, on muntà un famós estudi fotogràfic: Fernando & Anaïs Napoleón. El seu primer fill, Alejo Emilio Fernández Tiffon (Barcelona 1851 – ?), formà societat amb els pares, i es convertiren en els retratistes més prestigiosos de la ciutat i en els primers fotògrafs de la Casa Reial. També foren pioners de diverses novetats en fotografia, com ara la introducció el 1894 de la instantània al platí; d’un nou sistema de fotografia d’interiors; i de la presentació de la instantània en "colors naturals", segons el procediment Lumière. Establiren una relació comercial continuada amb els germans Lumière i es beneficiaren de les seves innovacions com ara les plaques Étiquette Bleue, inventades per Louis Lumière el 1882. També en foren els seus representants i organitzaren la presentació en societat del Cinematògraf Lumière, esdeveniment que tingué lloc el 10 de desembre de 1896 en una sessió privada i el 14 en una sessió pública al seu local. Després d’aquella primera sessió, els Napoleon adaptaren un fonògraf a l’aparell cinematogràfic i aconseguiren fer de l’espectacle un veritable esdeveniment social. Les primeres projeccions foren esporàdiques, però a partir del 1899 se succeïren amb regularitat fins el 1905. Durant el primer any d’existència, el material que s’hi projectà procedia dels Lumière i el públic que hi assistia era selecte. La programació es feia per temes: primer s’oferien els films de viatges, seguits d’un número de varietats i al final un film amb trucatge. El 1897 hi afegiren un projector de vistes fixes en paral·lel al cinematògraf per tal de donar continuïtat visual a la sessió, alhora que es combinava el títol monogràfic amb els trucatges, les varietats o una cinta eròtica. El 1898 començaren a fer sessions infantils amenitzades amb films de trucatges i cintes acolorides, a més del programa setmanal habitual. Igualment, incorporaren música per mitjà d’un fonògraf. Al final del 1898 es renovà el projector i instal·laren un Weragraff, que permetia la projecció de rotlles de gran longitud. La vida de la sala fou esplèndida fins que es produí el primer tancament al final del 1906. Tornà a obrir el 1908 sota la direcció de l’Empresa Asilo Santa Lucía, l’activitat de la qual es perllongà fins el 1910 amb una programació del tot diferent de la que havien personalitzat els Napoleon.
Bibliografia
CABAÑAS, L.: Biografía del Paralelo 1894-1934. Ediciones Memphis, Barcelona 1945, p. 21-28.
CERDÁN, J.: La Sala Napoleón: un estudio de la exhibición cinematográfica en Barcelona, "Cuadernos de la Academia", núm. 2, 1998, p. 49-62.
LASA, J.F. DE: El món de Fructuós Gelabert. Generalitat de Catalunya, Barcelona 1989.
MUNSÓ CABÚS, J.: Els cinemes de Barcelona. Edicions Proa, Barcelona 1995, p. 194-195.
SOLER, M.E.: Un petit film es converteix en veu de la història. Els Napoleon, nissaga de retratistes de Barcelona, "Cinema Rescat", núm. 14, 2003, p. 7-11.