Vida
De ben jove començà a freqüentar el Cineclub Cinema, dirigit per Àngel Zúñiga i Joan Francesc Lasa, i escriví cartes al director en la revista "Cinema" (1947). El 1948 es traslladà a Cuba per reunir-se amb el seu pare, Hermini Almendros (1898 - 1974), prestigiós pedagog exiliat. Es doctorà en filosofia i lletres per la Universitat de l’Havana, i fundà i dirigí el primer cineclub de l’illa (1949), amb Guillermo Cabrera Infante, Germán Puig i Ricardo Vigón, i la Cinemateca de Cuba (1960). El grup (amb dues càmeres de 8 i 16 mm) rodà curts documentals que foren el germen del Nuevo Cine Cubano. Després del cop d’estat de Fulgencio Batista (1955) marxà de l’illa i començà la seva formació audiovisual, primer a l’Institut de Tècniques Cinematogràfiques de Nova York (1955-56), amb el realitzador alemany Hans Richter, i després al Centre Experimental de Cinematografia de Roma (1956-57). Retornà als EUA, on dirigí obres teatrals d’autors hispans al Col·legi Espanyol d’Estiu de Middlebury (Vermont); feu diversos curts, com 58-59, i també rodà cinc cintes experimentals amb els joves underground de Nova York. El 1959, amb l’arribada de la revolució de Fidel Castro al poder, tornà a Cuba, on fotografià i dirigí una vintena de documentals per a l’Institut Cubà de l’Art i la Indústria Cinematogràfiques (ICAIC) i per a la televisió CMBF. Rodà el curt Gente en la playa (1961), amb el qual s’inscriví en el moviment del cinema veritat, i tingué greus problemes amb la Censura. Es replantejà la revolució i emigrà a França, on retratà un esquetx i diversos fragments del film col·lectiu d’episodis París vist per... (Paris vu par..., 1964), emmarcat en la Nouvelle Vague. Allí conegué Barbet Schroeder i Eric Rohmer, que l’ajudà a entrar als canals Televisió Escolar i a ORTF com a operador de documentals. Quan es generalitzaren les produccions en color, debutà amb Rohmer com a director de fotografia en La col·leccionista (La Collectionneuse, 1966), que, de manera inèdita, filmà amb llum exclusivament natural, regla número u del seu particular decàleg d’artesà. Rodaren plegats sis títols més, entre els quals cal destacar La meva nit amb Maud (Ma nuit chez Maud, 1969), premi de l’Associació de la Crítica Cinematogràfica de Nova York (NYCCA); El genoll de Claire (Le genou de Claire, 1970) o La marquesa d’O... (Die Marquise von O..., 1975). Treballà amb François Truffaut en nou ocasions, en films com El nen salvatge (L’enfant sauvage, 1969), premi NYCCA, filmat en blanc i negre i d’una notable modernitat clàssica; Les dues angleses i el continent (Les deux anglaises et le continent, 1971); La història d’Adèle H. (L’histoire d’Adèle H., 1975) i L’habitació verda (La chambre verte, 1977), amb un treball molt estilitzat quant a il·luminació i enquadraments, que traspuen una atmosfera intimista i sensual. D’estil depurat i senzill, tingué sempre molt clar com havia de ser la fotografia de les pel·lícules en què intervingué, a partir d’una economia estètica i expressiva en sintonia amb els directors citats: una sola font de llum i, si era possible, natural, que qualificava com "llum lògica": d’una finestra (influència del pintor Jan Vermeer), d’espelmes (Georges de La Tour) o bé amb clarobscurs (Caravaggio), sense artificis ni afegitons de cap mena. El 1977 feu quatre llargs i dos documentals, i rebé l’Òscar i el premi NYCCA a la millor fotografia per Dies del cel (Days in Heaven, 1976, Terrence Malick), a més del títol de cavaller de les Arts i de les Lletres pel Ministeri de Cultura de França. A partir del 1974 treballà a tots dos costats de l’Atlàntic: d’una banda en pel·lícules d’autor i de l’altra en superproduccions dels EUA, com les cinc que rodà amb Robert Benton, amb qui aconseguí dues nominacions consecutives per Kramer contra Kramer (Kramer vs. Kramer, 1978) i El llac blau (The Blue Lagoon, 1979), a més d’una tercera per L’elecció de Sophie (Sophie’s Choice, 1982, Alan J.Pakula). També codirigí dos polèmics llargs documentals per a televisió sobre la Revolució cubana: Conducta impròpia (Mauvaise conduite, 1983-84) amb Orlando Jiménez Leal, sobre el tracte discriminatori als homosexuals; i Ningú no escoltava (Nobody Listened, 1986-88; revisat i ampliat el 1990: Cuba: Nadie se lo quería creer), amb Jorge Ulloa, sobre les vexacions patides pels presoners polítics de Cuba. També realitzà publicitat, com el curt Made in Milan (1990, Martin Scorsese), per a Giorgio Armani. El 1990 s’acomiadà del cinema amb el laboriós treball de Benton, Billy Bathgate, rodat en 57 platós diferents. També mantingué relació professional amb Catalunya, bàsicament amb els components de l’Escola de Barcelona, i marcà l’estil del film manifest del grup, Dante no es únicamente severo (1967, Jacinto Esteva i Joaquim Jordà). Col·laborà en Tuset Street (1968, Lluís Marquina, iniciat per Jordi Grau), fins que Alejandro Ulloa el substituí, i en Cambio de sexo (1976, Vicente Aranda), acabat per José Luis Alcaine. També realitzà el curt El bastón (1970). Escriví dos llibres: Días de un cámara (Un homme à la caméra, 1980), repàs de la seva carrera en què es defineix més com a ajudant de direcció que com a il·luminador, amb pròleg de Truffaut, i Cinemanía. Ensayos sobre cine (1992), prologat per Scorsese, en el qual, poc abans de la seva mort, recollí nombroses crítiques i estudis que realitzà al llarg de la seva vida per a "Film Culture" (Nova York, 1956-59), "Bohemia" (l’Havana, 1960-61), "Cahiers du Cinéma" (París, 1963) o "Film Ideal" (Madrid, 1966). També adaptà l’obra d’Antonio de Villegas, El Abencerraje, per a un migmetratge, encara inèdit.
Altres films
1968 More (ídem v.o.), B.Schroeder.
1972 L’amor, el migdia (L’amour l’après-midi), E.Rohmer.
1974 Général Idi Amin Dada, B.Schroeder (doc.).
1980 El darrer metro (Le dernier métro), F.Truffaut.
1981 Sota sospita (Still of the Night), R.Benton.
1982 Vivament, el diumenge! (Vivement, dimanche!), F.Truffaut.
1987 Nadine (ídem v.o.), R.Benton.
Bibliografia
d. a.: Néstor Almendros. UAB / Filmoteca de la Generalitat, Bellaterra - Barcelona 1993; Néstor Almendros. Filmoteca Canària, Las Palmas de Gran Canària 2003.
GOZÁLVEZ, A.: Néstor Almendros en Sevilla. "El Abencerraje" (guión inédito). Filmoteca de Andalucía, Còrdova 1999.
TRENAS, P.: Néstor Almendros, luz natural, "Nickel Odeon", núm. 31, 2003, p. 130-135.