Vida
De família humil i de tradició anarquista, començà a treballar a dotze anys sense tenir acabats els estudis primaris. La seva primera participació en una obra de teatre fou amb la companyia La Cassola, d’Alcoi, i després actuà en altres elencs independents i de militància antifranquista. A la meitat de la dècada del 1960 emigrà a Barcelona i aprengué a tocar la guitarra de manera autodidacta, mentre actuava en les companyies d’Adrià Gual i de Núria Espert. El 1967 es presentà al Festival de la Cançó Universitària i el guanyà, motiu pel qual pogué adherir-se al moviment de la Nova Cançó: fou l’últim a entrar-hi i publicà el seu primer disc, La fera ferotge. Ja com a músic professional, s’inicià de retruc en el cinema en un petit paper al costat de Joan Manel Serrat a La llarga agonia dels peixos fora de l’aigua (1969-70, Francesc Rovira i Beleta) i a Furia española (1974), del seu amic Francesc Betriu. El seu primer gran paper, i possiblement el millor, fou a Furtivos (1975, José Luis Borau), que realitzà gràcies a l’actriu Lola Gaos. A partir d’aleshores, intervingué en obres de caràcter històric, com ara La ciutat cremada (1975-76, Antoni Ribas), Companys, procés a Catalunya (1978-79, Josep Maria Forn) i La verdad sobre el caso Savolta (1978-79, Antonio Drove), fites memorables del cinema català. Més tard, feu el paper de sordmut a La Sabina (1979, J. L. Borau) i el foll de Con el culo al aire (1980, Carles Mira). El 1980 rebé el premi al millor actor al Festival de Cartagena de Indias per Soldados (1977, Alfonso Ungría), el mateix any en què edità el seu últim disc, 4. 02. 42. Des d’aquell moment es dedicà de ple al cinema amb obres com Hèctor, l’estigma de la por (1982, Carles Pérez i Ferré); al teatre, amb Un home és un home i amb el gran èxit El retaule del flautista, i esporàdicament feu televisió. Edità 12 discos, actuà en més de 30 muntatges teatrals, interpretà una cinquantena de films i deixà publicat el volum Poemes i cançons (1978). La mort el sorprengué mentre preparava un elapé, després de quinze anys de silenci, que s’havia d’intitular Verí good.
Altres films
1975-76 La Nova Cançó, F.Bellmunt.
1976-77 L’obscura història de la cosina Montse, J.Cadena.
1981 Sexo sangriento, M.Esteba.
1988 Amanece, que no es poco, J.L.Cuerda.
1989-90 La teranyina, A.Verdaguer.
1991 El llarg hivern, J.Camino.
Bibliografia
CADENAS, N.: L’Ovidi. Edicions 3 i 4, València 2002.
CERDÁN, E.: Ovidi Montllor. Júcar, Madrid 1980.
FEBRÉS, X.: Diàlegs a Barcelona: Ovidi Montllor / Francesc Pi de la Serra. Laia, Barcelona 1986.
JANÉ, J. i SUBIRANA, J.: Entrevista a Ovidi Montllor, "Cultura", núm. 49, 1993, p. 10-18.
ROIG, M.: "Entrevista a Ovidi Montllor", Personatges. RTVE / Editrama, Barcelona 2002 (migmetratge documental).
TUBAU, I.: "Ovidi Montllor", Vides privades. Laertes, Barcelona 1991, p. 235-242.