Pedro Puche fou el seu primer director de doblatge, però a causa dels pobres mitjans de què disposà, no aconseguí la qualitat desitjada. Durant els anys següents experimentaren una certa puixança, amb directors com Rafael Navarro, fins que el 1952 els estudis foren comprats per Ignasi F. Iquino, que contractà Antonio Santillán de director. El 1962 la gerència passà a les mans de Juan García Velázquez, el qual al cap de cinc anys comprà les accions al mateix cineasta, i rellançà els estudis amb la contractació de Miquel Sitjes i Palanca com a director tècnic, a més de directors de la vàlua de Miguel Ángel Valdivieso, José Luis Sansalvador, Josep Maria Angelat, Luis Posada i Miguel Alonso. El 1969 ja gaudien d’uns equipaments moderns que els permetien tota mena de treballs en qualsevol format, com un halo sound per a so en relleu. En la dècada següent ja es doblaren títols de primera línia i el 1980 Miguel Lucas García Hernández, fill de García Velázquez, n’assumí la gerència. Amb l’arribada del vídeo i les televisions autonòmiques, María Dolores Gispert substituí el seu marit Valdivieso en les tasques d’ajustament i direcció, càrrec en què romangué fins que es tancaren el 1993.
Bibliografia
ÁVILA, A.: La historia del doblaje cinematográfico. Ed. Cims, Barcelona 1997.