Vida
Una de les actrius catalanes més polifacètiques i una de les poques que han aconseguit una popularitat semblant en el teatre, el cinema i la televisió. Encara que sigui coneguda principalment pels seus personatges de comèdia, també ha incorporat amb talent i èxit personatges dramàtics. Ha intervingut en nombroses i diverses obres, com ara Tot esperant Godot (Beckett); Quan la ràdio parlava de Franco (Benet i Jornet); Roses roges per a mi (O’Casey); El balcó (Gênet); Mare Coratge (Brecht); L’Hostal de la Glòria (Sagarra); Shirley Valentine (Willy Russell), i Fugaç (Benet i Jornet). També ha exercit de directora d’Ai carai! (Benet i Jornet) i El visitant (Schmitt). En la televisió ha estat presentadora de les gales del premis Goya, ha participat en programes-espectacle com ara "Una hora amb Vittorio Gassman", "Per molts anys!", "Festa amb Maria Rosa Sardà"; en les sèries Villa Rosaura, Homenots i Vetesifils, i també en serials dramàtics com La Rambla de les Floristes i Las amargas lágrimas de Petra von Kant. En el cinema, Ventura Pons li donà l’oportunitat de debutar en El vicari d’Olot (1980-81). Des de llavors ha participat en títols com ara Moros i cristianos (1987, Luis G. Berlanga); Rateta, rateta (1989, Francesc Bellmunt); Ho sap el ministre? (1991, Josep Maria Forn), i La febre d’or (1991-93, Gonzalo Herralde). I es feu gairebé imprescindible en comèdies fetes a Madrid, com en les de José Luis García Sánchez (Suspiros de España (y Portugal), 1995; Siempre hay un camino a la derecha, 1997), Fernando Colomo (Alegre ma non troppo, 1993; El efecto mariposa, 1995), Fernando Trueba (La niña de tus ojos, 1998; El embrujo de Shaghai, 2001-02), Manuel Gómez Pereira (¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?, 1992, Goya a la millor actriu de repartiment 1994), Joaquim Oristrell (Sin vergüenza, 2001, Goya a la millor actriu de repartiment 2001) i Pedro Almodóvar, el qual li donà un paper important a Todo sobre mi madre (1999). Amb tot, V. Pons ha estat qui li ha facilitat la possibilitat de mostrar les seves qualitats dramàtiques en títols com ara Actrius (1996); Carícies (1997), i Amic/amat (1998), i les tragicòmiques en Anita no perd el tren (2000). Entre el guardons rebuts figuren el Sebastià Gasch del FAD (1979), el Memorial Margarida Xirgu 1979-80, i els nacionals de Teatre i Cinema de la Generalitat.
Altres films
1985 La ràdio folla, F.Bellmunt.
1990 Un submarí a les estovalles, I.P.Ferré.
1995 Una parella de tres, A.Verdaguer.
1995-96 La duquesa roja, F.Betriu.
1996 Airbag, J.Bajo Ulloa.
1998-99 Blanca Madison, C.Amil.
2001 Torrente 2. Misión en Marbella, S.Segura.
2001-02 El embrujo de Shanghai, F.Trueba.
2002 A mi madre le gustan las mujeres, I.París i D.Fejerman; Deseo, G.Vera.
2003 Te doy mis ojos, I.Bollaín.
Bibliografia
BELBEL, S. I BENET I JORNET, J.M.: Rosa Maria Sardà ha arribat a la glòria, "Cultura", núm. 33, 1992, p. 12-20.
SALVÀ, B.: Rosa Maria Sardà no perd el tren, "Avui diumenge", 28 de gener de 2001, p. 4-8.